Dimarts 31 de març a les 18.00 hores.
Aula 1206 de la Facultat de Ciències Humanes i Socials
de la Universitat Jaume I
UN ÀLBUM QUE MIRA MÉS ENLLÀ
Manel Alonso, Quadern de ca Perla. Neopàtria, Alzira,
2020.
A redós de la memòria, el poeta Manel Alonso ha escrit un
dietari que abraça els tres darrers anys ⸻2017-2019⸻ en el qual dóna compte
d’allò més proper, d’allò que l’envolta, d’allò que li passa, però també de
quins pensaments li generen totes aquestes percepcions, trasbals i emocions minúscules
per a la Història i, tanmateix, essencials per tal d’assolir la veritat de tot
plegat. Es tracta, per tant, d’un atalaiament des de casa, la casa dels Perla ⸻malnom
familiar i també de la seua gata⸻ que, a través de l’evocació alimentada per la
disciplina i la solitud, ens mostra un catàleg de personatges i de vivències
fonamentals per a comprendre la insistència en l’escriptura de l’autor de Puçol
i, com no, la condició de bona persona (es comprovarà en seguir el tractament
folrat de bonhomia de les descripcions dels seus veïns) que sempre l’ha
caracteritzat.
La
importància d’un dietari no rau a satisfer la tafaneria dels lectors més
aficionats a la superfície dels fets que no a la molla de la veritat. L’interès
d’un dietari creix en fer-lo nostre, en sentir-lo com una veu que en lloc de la
pàgina ix de nosaltres mateix, com una mirada que compartim i que ens situa al
bell mig de l’acció, com si allò que es narra ens haguera passat a nosaltres i
ara, en la lectura, n’estarem traient conclusions. En aquest sentir, el cas
d’Alonso camina per l’aprofundiment per tal de destil·lar la seua ideologia de
compromís moral i polític, en la qual situa l’home al mig d’una societat que no
sempre li ho posa tot a favor; ans al contrari, sovint, en trencar el cantó,
guaita la cara més crua de la realitat, que no és cap altra cosa que la
incomprensió davant l’intel·lectual; un intel·lectual, però, que sap el seu
origen humil i en fa bandera.
Aquest
llibre és el fruit de tres anys escrivint i llegint una literatura testimonial rebutjada
i bandejada per bona part d’un País que prefereix saber què passa al Canadà o a
Oklahoma i ignora el que té davant dels
nassos. Es tracta d’un esforç, per tant, que haguera pogut desanimar qualsevol ⸻a
mi, per exemple, de tant en tant⸻. Tanmateix, en el cas d’Alonso, l’encoratja i
l’empenta cap a un futur dolorós en què allò que ens conta està condemnat a
desaparèixer.
I és que
en les pàgines d’aquest dietari tenim un món que s’esvaeix i que és evocat des
de les seues arrels de la infància, un món passat, prostituït i venut, que
foragita allò que l’hauria d’enfortir, de donar-li unitat ⸻com la llengua⸻, i
també es dirigeix de manera visionària cap a l’irremeiable oblit. I en aquest
món surten a escena assumptes de família, objectes i andròmines de casa que
formen el mapa de la seua existència, que és també la nostra. I per aquest
motiu és important assistir a les descripcions d’Alonso, ja que ens retraten i
ens fan pensar sobre el que som i el que pretenem ser, tan senzill com en Historia de una escalera, on Antonio
Buero Vallejo, sense eixir del portal de casa, ens posa a l’abast la immensa
soledat plantant-li cara als somnis.
Manel
Alonso li pren el pols al territori conscient que la realitat no és el que recordem
sinó com la recordem i d’ací la necessitat de contar allò que ens ha acompanyat
mentre creixem. Tal vegada per això cita Protàgores, el savi que mesurava el
món amb la magnitud d’allò que l’home podia concebre. En el descobriment de la
veritat però, cal un exercici que implica despullar-se amb l’escriptura, o, com
escriu el poeta de Puçol, “trobar-se en soledat davant l’espill és un exercici
interessant, quan dic espill vull dir el llenç o el paper en blanc” (32).
El
leitmotiv del dietari és la mort que ronda a la família, als amics, als coneguts
i, per extensió, a una època focalitzada en el poble, en la comarca i en el
País ⸻val a dir: Puçol, l’Horta Nord i el País Valencià⸻ que li han donat vida i paraula. D’alguna
manera, el seu apropament a l’ésser humà, em recorda el d’uns autors de
postguerra del Vèneto: Luigi Meneghelo i Mario Rigoni Stern, que a més dels
supervivents de la Segona Guerra Mundial es fixen també a la descripció de la natura;
per exemple, si Menenghelo s’estaca en la neu, Alonso ho fa en el fang; si
Rigoni escolta l’urogall, Alonso el rossinyol.
Les pèrdues i les
absències comporten també la desaparició d’un món que es desdibuixa, que només
viu en la boira dels records. Traure a la palestra el veïnatge és negar-se a
que la història recent desaparega i siga substituïda per una altra en la qual
allò que caracteritza un poble es diluïsca en la ferotge globalització, tot
esdevenint, com afirma Alonso, “un altre espectre arrossegant la seua pena
entre les parets i prestatgeries plenes de llibres i pols de ma casa” (91).
Potser
aquest àlbum sentimental i moral siga també un toc d’atenció, un avís, una
invitació a no deixar perdre la identitat que alguns sotmeten erròniament en
les tradicions. No és en elles on es troba la identitat d’un poble, sinó en la
manera que han tingut de fer-se al món. La tradició, si no es renovella, és un
fòssil com una condemna que ens obliga a retre veneració a estantisses
activitats, potser tan obsoletes com ser
espectador de la barbàrie comesa contra els animals.
Aquest text és també
una manera de donar gràcies als personatges que han acompanyat Manel Alonso en
la seua educació cívica, aquells que l’han fet tal com és i que justifiquen el
moment decisiu de la seua vida en que va atrevir-se “a saltar la línia que
separa el lector de l’escriptor” (99) i es va posar mans a la feina; un treball
que, com qui llança en una càpsula a l’estratosfera amb un recull de signes que
mostren el tarannà de la humanitat, en aquesta ocasió assumeix “tocat per una
certa enyorança” (99).
PASQUAL MAS
.jpg)
