Josep
Porcar i Museros (Castelló, 1973) va començar la seua trajectòria
poètica amb Del
capvespre al matí (1991), Matèries
encara (1991)
i Oracles
d’asfalt (1992).
Tres poemaris premiats —com un presagi del que ve essent la seua
trajectòria literària— que l’autor considera «poemaris de
joventut plens d’intents». A continuació, l’autor castellonenc
ha ofert cinc poemaris: Vint-i-dues
mans de pintura, Crònica
de l’ocupant, La culpa, Els estius i Llambreig.
Vint-i-dues
mans de pintura (Denes,
València, 1994) és un llibre bastit amb textos epistolars en els
qual s’adreça a una Ayora per passar compte de tot allò que
ha sigut el no compliment del l’amor amb el poeta. Es tracta de
poemes sobre la no realització però, per això mateix, plens d’un
desig permanent encara que sense finalització que el frene. Des del
principi, la voluntat de fer ús de la memòria per tal de recuperar
l’embranzida amorosa que va generar l’amor es mostra patent en
«Reminiscències», quan afirma que «vull escriure’t» per parlar
de «la buidor d’un espai» que tot ho nega i en el qual sojorna
l’estimada, o bé per instaurar la imatge especular d’aquesta
estimada que retorna des de la memòria per brollar en el poema amb
una veu que reverbera des del «¿paradís?» —així, amb
interrogants, perquè no té ben clar si ho és o potser siga un
infern; tan s’hi val—.
Ayora
és també un espai que ha quedat orfe i que en l’evocació
s’intenta omplir ni que siga pel desig que el va engegar.
Tanmateix, com afirma Manel Garcia Grau en l’«Epíleg»,
l’escriptura serveix a «curar i suturar les ferides produïdes pel
cúmul d’absències, desconhorts i gaudiments, amb què ens ha
sorprès la vida». L’intent serà continu i amb determinació —«ho
faré l’estiu vinent / i l’altre i l’altre...»—, malgrat que
el poeta manifeste la seguretat que «Tot serà debades / i no
trobaré més que gentades amb artificis d’alegria / i vidres
d’alcohol escampats pel quitrà i xicones / amb pits erectes i
cuixes famolenques que em temptaran / els ulls i les mans que per tu
vaig preservar.»
Vint-i-dues
mans de pintura consta
de vint-i-dos poemes que volen amagar un temps que es vol deixar
enrere. El record —l’escriptura— es vol oblidar; és a dir: es
tracta de verbalitzar allò que no permet al poeta tirar endavant amb
el dia a dia, la supervivència, i així superar el buit. Gairebé
estem davant d’un exercici terapèutic.
Tot
i això, la voluntat de lluita manté l’alè passional brandant una
esperança dallada, amb la seguretat d’un fracàs segur («no
trobaré» i «inútilment») que provoca a causa del no-retorn de
l’estimada, poemes desolats; i d’ací la constatació que
assumeix el propi poeta tot demanant «que els déus em perdonen
aquest poema tan cru», el qual intenta, a pesar de la presència del
fracàs, parlar d’Ayora com «un proclamat deler de mots damunt de
la taula». L’espera infructuosa es basteix amb records que
reflecteixen l’absència: «aquets mísers espills, aquestes /
paraules, per mi nafrades, que designaren, en la crueltat / d’una
antiga ignorància, vint-i-dos llargs camins torts». En el fons de
l’espill hi viu una memòria que abocada sobre la taula jugarà una
basa necessària per sanar les ferides de l’amor.
Després
de la plasmació d’uns sentiments feridors d’amor inacabat,
en Crònica
de l’ocupant (Tres
i Quatre, València, 1995), Josep Porcar ens ofereix una visió
paral·lela de l’anterior , però, en aquest cas assistim a un
desengany de caire existencial, el qual es fa palès en les tres
parts d’un poemari —més narratiu que no el precedent— amb
vocació de parèntesi mentre haja d’aparèixer la llum que
conduirà els versos.
En
«Hores pàl·lides» proclama el temps d’una espera confusa,
«morint, al capdavall, defugint crits d’alzina i desertes,
vertebrat i sol·lícit a un no-res curull de zel i absència».
Ancorat a una por «molt agra, una pena» que esdevé mort, tan viu
com jo, una vida desesperançada» entre el «mar verd» i la «vida
groga» com un suïcidi a ciutat de «Granyana» (Castelló).
Tanmateix sap que ha canviat, que ha deixat enrere uns «anys, / que
ja no parlen d’amor captiu ni de cendra»; es tracta, per tant,
d’un dolor nou, evocat, que el «configura».
En
«Home en groc» busca el recer de la infantesa castellonenca però
no pot defugir les preguntes sobre el pas del temps i com aquest tot
ho atura: «Això som. / Homes grocs / sobre històries grogues, /
llibres, versos, tot això, groga solitud». I després, tot assajant
una mena de pudor afectiu retòric, pregunta davant l’espill: «Home
groc /.../ dis-me la paraula obscura que la veu navega i mai no
abandona» i condueix a una desolació a la qual s’enfronta perquè
«se sap encara / esperança, semen i coratge».
I
a la tercera part, «Treballs de l’espera» —subtitulada «Carrers
de Granyana»—, si en el primer poema sembla que s’encomane cap a
una claudicació —«ara només podem callar»—, en realitat és
un punt sobre el qual agafar impuls per escampar la boira i abocar la
llum «sobre els ulls morts de l’espera». Entre contradiccions
—«invicte i claudicant»— caldrà llançar-se al combat,
emprendre el vol instal·lat en la innocència salvadora.
El
següent poemari, La culpa (Tres i Quatre, València,
1998), és un dels llibres de la literatura catalana moderna de més
profunditat i militància poètica. Dividit en tres parts, ve
precedit d’un davantal d’intencions, a «Convivium», en què
enumera els motius de «culpa» pels quals caldria demanar un «perdó»
que ens ofereix amb interrogant pot ser per defugir la pàtina moral
que arrossega.
Els
«Salms de Josep», des dels seus proclamats «vint-i-tres anys»
assumeix la veu juganera —com d’altres ocasions en la seua obra—
amb la fonètica que proclama el gavell d’intencions —«crepuscle
/ primavere»— a què s’enfronta, i com la vida consisteix a
vendre’s —«jo som una puta»— per sobreviure sense haver de
penedir-se’n —«no vull redimir-me»— per escriure o inventar
la realitat amb les paraules: «t’escric l’escena». A més,
convoca el lector a compartir la percepció sobre allò que li
ocorre, i el crida: «I és com tu, lector; / un temps d’espera, un
crit i sempre / sempre una absència i, figuradament, / un silenci
que calla. / I mata». Però Porcar no defuig d’autobiografiar-se
—amb la falsedat que comporta el gènere—, a «Salm d’una mort
renunciada», com eixe «que feia “versos-sepultures- /
amors-cadàvers-celatges- / paratges-dones-quimeres- /
muntanyes-cràters-cireres”, / i era un tant tràgic o sensible, /
desmotivat i llosc, que això / li facilitava la publicació / de
l’ànima que ara, per sempre, / ha perdut, no en un periòdic, /
sinó en un poema tan fals / com la fel». Porcar també s’amaga
rere el plural de tant en tant («Ara que ja tots som») però torna
aviat al singular en assumir que «tinc la vida i l’amor / en
números rojos».
En
«Les sàtires de David» els poemes són més breus, menys
reflexius, com pessics de realitat que demanen un apunt per escrit
per ser desenvolupat més endavant. Ací es permet jocs de paraules
(en «Profeta inútil»), peatges d’autoritats («la teua pobra,
bruta, trista, dissortada carn»), joguets lingüístics (en «Mantis
religiosa»), concordances ad sensum («la solitud
són»).
I,
en «De impura expiratione», tanca amb dos poemes que fan recompte
d’allò que ha bastit la seua poètica, «les escriptures», que
hom pot reunir, com la resta de la seua producció lírica, com una
espera instal·lada en el dubte.
Els
estius (DosPuntZero,
Castelló, 2008) —primer poemari en català publicat per ser llegit
a Internet que permet ser escoltat acompanyat d’imatges— rau
estructurat en quatre parts i suposa un punt de vista diferent dels
anteriors, ja que ací es respira un cert optimisme —almenys un
aire més fresc— a partir de l’observació de la bellesa humana;
això sí, enfrontada a l’altra cara, diguem-ne, dramàtica del
viure, amb què ha de batre’s el coure. En cap moment Porcar vol
enganyar-nos; la seua sinceritat lírica ens mostra l’aparador de
les delícies, però mai no ens oculta la tràgica convivència amb
la destrucció i el mal.
En
paraules de Vicent Usó (Mediterráneo, març de 2008), Els
estius son «Versos que miren endins (“Podries deixar que
el vent torne / a endur-se la veu de les paraules”) i versos que ho
fan enfora (“Aquesta turista àuria, jacent / crucificada com si
fos divendres sant”) i versos que fan explícita la ràbia pels
bombardejos israelians a Palestina (“Els assassins han après a
matar millor”) o per l’estultícia dels polítics valencians
arran l’accident al metro de la capital del país (“De vegades,
per accident, / l’escorxador s’esguita de sang”), versos també
de dolor per la mort del poeta Manel Garcia Grau (“Amic, la
vesprada / tova ens convida al res”)».
En
«Històries verticals» no para esment a declarar-se turista
accidental de la platja, temps en què, enlloc d’inflar-se la panxa
de cerveses, aprofita per observar la fauna que omple el passeig
marítim que gaudeix d’un parèntesi temporal que els aïlla de les
notícies del món. Poema rere poema, aquesta part posa emparella dos
mons —l’oci i els conflictes socials— entre els quals encara
resta temps per la contemplació: «un desig cada badall». Ací
trobem, també, «Postals de platja», format per XIX pomes breus amb
sengles punts de vista sobre diverses activitats al voltant de platja
i del dolce far niente (arena, sesta i visites).
En
la segona part, «Illa d’aigua», se situa en primera persona
davant de l’escenari de la vida —«tot panorama»— amidant el
temps de l’estiu propici per l’escriptura, ja que aviat,
proclama, «acabarà l’estiu, desapareixerà / el poema».
«Castells
d’arena» mira cap enrere, cap a la necessitat de cercar eines en
un mateix per tal d’entendre i traduir el món; d’ací tanta
pregunta retòrica al principi i, malgrat això, la necessitat de fer
camí sense girar la mirada d’allò més sinistre (Bush, Camps,
Israel, Bagdad...) que administra la por des del poder.
I,
en «Setembre» l’estiueig toca a la seua fi i el regrés imposa
les rutines: retrobar-se amb la casa buida mentre s’escampa la
tardor.
El
seu darrer llibre, Llambreig (Tria, Barcelona,2013)
rau dividit en tres parts. Es tracta d’un text molt narratiu, amb
protagonisme de les metàfores i amb una voluntat manifesta d’ancorar
les paraules a la geografia quotidiana de l’autor, ja dins del
poema («pont de la via», «camí de la Donació»...), ja al final
del poema per datar-lo i ubicar-lo («Platja de la Renegà»,
«Taxida», «Fredes»...)
En
«Longitud d’ona» obre el poemari tot declarant el motiu de
l’escriptura del llibre, un trasbals als «trenta-nou» anys que
l’ha deixat «despullat de tot» i l’ha enfonsat mentre cau ferit
davant d’una realitat que, encara que de vegades filtrada per la
televisió i pels periòdics (Haití), és un mur que s’aixeca i
del qual, per no naufragar-hi, cal agafar-se a les arrels familiars
(«avis arrossers»), en sentit més aviat antropològic: les
tradicions respectuoses amb la terra i el temps, i amb l’ésser
humà.
En
«Ranera», frement i actualitzada —«tardor de dos mil onze»—
lectura de l’Apocalipsi en què surten a plaça els provocadors de
la desfeta, s’assumeix la davallada sobre la qual caldrà transitar
per fer-li forat des del nucli mateix. És també una invitació a
fer pinya davant dels falsos predicadors —posem-hi «de
l’austeritat»— que ens degollen els drets i ens encaixonen la
raó: «a la llamborda ens ancoren»; almenys ho pretenen. La
desolació en què s’ofega l’existència haurà de generar el seu
renaixement com ho fa el tòpic fènix. Sobre els cadàvers, sobre
les escombraries cal progressar: «mai no és tard» per agafar alè
i empènyer la ranera, i «El darrer apocalipsi, en brèvola alenada,
/ finirà per imminència, avar de si mateix, / i florirà una
primavera, i les gàbies s’obriran, / però el rossinyol, la
cadernera, el llueret i l’oroneta / no seran deslliurats de la seua
gran responsabilitat / de cantar —quina pena— per a fer-nos més
feliços.»
I
en «Empelts de llamp» l’heroi cau abatut, tatxada la llum, i li
cal aprendre a veure’s com allò en què l’ha convertit la vida
per tal de redimir-se amb les paraules. Conscient del perill, ha
d’assumir el risc i la pèrdua. En tocar fons, el poeta encoratja i
encamina l’heroi —«esmola la sageta, tiba l’arc, apunta / a
l’adversari»—, ni que siga per un intent que potser acabe en
fals, il·luminat per la lluna: un espill la llum del qual sempre
trastoca amb ombres dures, caricaturitzadores. Davant de tota aquesta
embranzida negra i estrangulant, aquest aixecar el cap amb la paraula
a la mà serà la poètica de Josep Porcar: «dir el que vols dir
sense haver de dir-ho tot».
La
poètica de Josep Porcar se sustenta sobre poetes de tradició
alemanya —Hölderlin, Rilke—, anglesa —Blake, Byron, —francesa
—Baudelaire, Rimbaud—, italiana —Montale, Pasolini, Pavese,
Quasimodo—, portuguesa —Pessoa, Saramago, a qui parafraseja
en Llambreig: «de
quina manera les paraules són / roses al roser»— i contemporània
catalana —Manel Garcia Grau. Tanmateix, lluny de caure en una
intel·lectualització buida de la realitat a partir dels sabers dels
autors esmentats, gràcies a l’ús de mots planers («granota»,
«sèquia», «lluaret»...) que l’aproximen al seu entorn
aconsegueix aplegar fàcilment al lector per transmetre-li el seu
singular llenguatge poètic madur —ja des de Vint-i-dues
mans de pintura—,
clar i emocionant.
Arrossegat
per la sonoritat del vers, de vegades juga amb recursos anafòrics i
paral·lelístics als qual afegeix el recurs de la rima (de síl·laba
i de paraula) inventant figures noves com en «per esmolar-se
les cames de pedra / per esmussar-se les dents de pedra / per
agranar-se les ungles de pedra» de La
culpa,
i que també trobem en Els
estius:
«dels gats en contra / de la nit en contra». Així mateix el gust
per la contradicció (de vegades gairebé gongorina: «No el
llamp, / ni el tro que l’assevera, / sinó qui el sent / i
l’empelta.»), l’oxímoron («la dura i dolça profunditat»),
els diversos leitmotivs de les «libèl·lules», «l’espera»,
«la lluna»; el simbolisme dels colors, sobretot el
juanramonià «groc» —suïcidi, dolor— davant el «verd» o
«blau» —vida—; i el predomini, front a la comparació, de la
metàfora —accentuat en Llambreig—:
«vidre d’alcohol» (Vint-i-dues...),
«memòries de sal» (Crònica),
«plor de pedra» (La
culpa),
«la nit són ovelles negres» (Llambreig).
Amb
la lectura del cinc poemaris de Josep Porcar hem vist créixer un
poeta que amplia el focus sentimental i experimental centrat en un
principi en l’amor i obre la mirada cap al que l’envolta. No es
tracta, però, de dues visions divergents; ans al contrari, tan
davant l’amor com davant la societat es mostra encisat per tot allò
que podria ser aprofitat, però rep respostes que el trasbalsen, que
el fan caure i només en la paraula hi troba l’alè, el llambreig
que extrau d’una mirada tramesa pels avantpassats que han construït
la realitat amenaçada que l’envolta i per la qual haurà de
lluitar per salvar-la i salvar-se.
