EL VIATGER DEL CREPUSCLE

L'escriptor ens visitarà el dimarts dia 21 de febrer a les 18.00 hores a la Llotja del Cànem, seu de la ciutat de la Universitat Jaume I, al carrer Cavallers de Castelló. 

Adolf Piquer

El viatger del crepuscle. Brosquil, València, 2006

Premi de narrativa Ciutat de Sagunt.

Adolf Piquer (Vila-real, 1962) és doctor en Filologia i professor a l’UJI de Castelló. Destaca pels seus estudis sobre literatura valenciana Vint anys de novel·la al País Valencià, El discurs prefabricat i Introducció a la narrativa valenciana, i per la seua contribució a l’anàlisi de la novel·la negra en Catalana i criminal. Amb la novel·la El viatger del crepuscle va guanyar el Premi Ciutat de Sagunt.

La novel·la El viatger del crepuscle, d’Adolf Piquer, ens situa en un temps -el “dels automòbils”-, concretament en 1976, des del qual el narrador mira enrera per desenvolupar una estructura de bumerang que tanca el “viatge” del protagonista. I, en efecte, tan bon punt  s’inicia el diàleg, Llorenç -el que “viatja” a través del temps històric i de l’espai físic- manifesta que torna al Port (la ciutat de naixement i joventut), que retorna de l’estranger i que està jubilat de l’ofici de tipògraf. Aquesta és una informació que ens ve servida amb un degoteig ben administrat, mentre puja a l’autobús de Castelló a Port, tot barrejat amb un monòleg interior que afegeix tant la informació sentimental, com la de l’amic mort.

    Quan el protagonista s’enfronta a la nova realitat espanyola haurà de fer-se amb els canvis: el saló Fox-trot ara és l’Hostal Viriato (és a dir: dels feliços anys 20 -del fox-trot- s’ha passat a l’ensopiment ranci del franquisme -Viriato-); i, a més, allò que troba ho compara al Miami del seu present, òbviament al Miami més immund, o a l’Havana, on també hi va viure. Haurà de trobar-se amb una realitat familiar que el sorprèn, la mort del germà feia només dos anys i la dispersió dels nebots i, sobretot, la persistència adoctrinada de la revisió franquista de la història defensada pel nebot major, l’actual resident al mas familiar. És aquest motiu el que esperonarà el narrador a contar episodis d’abans l’exili, quan Llorenç s’enrola a la Columna de Ferro, fets de guerra (l’amic Manel)... D’una guerra se salta a l’altra, de l’Àfrica a la Guerra Civil i després a Cuba, tres guerres en tres continents diferents són massa llunyanes i massa iguals; i del present se salta a les diverses estacions del passat, jugant amb el temps, com quan diu que “la delectança d’aturar el temps i de fruir-lo amb intensitat la trobàvem també en la grifa”. Per això el record del protagonista esclata, esmicolat en episodis de diverses situacions bèl·liques: “barrejava les coses que el portaven d’una banda a l’altra de la seua peripècia sense relació causa-efecte aparent”. I açò justifica la versemblança amb què ens arriba contada la història, ja que passa com passa la vida, quan només després de passades les coses som capaços d’imposar una lògica artificial de la qual no forma part l’inconscient, el veritable motor que engega el pensament a partir del pòsit que ompli les sitges de la memòria. És a dir, que la verbalització del record equival a la digestió de la memòria. I a donar versemblança també contribueixen els fets històrics d’una banda (com la successió de governs a Cuba) però també la descripció de trets geogràfics més enllà dels tòpics: tothom ha sentit parlar del Malecon de l’Havana, però no saben si cap El Vedado es puja o es baixa, ni amb quin carrer fa cantó l’avinguda Carlos V; i fons i tot curiositats com que a la “papaia” se l’anomena per l’eufemisme “fruta-bomba”, perquè a l’illa del Carib la paraula “papaia” és com dir “figa” a les nostres terres.

    Ara bé, l’autor imposa uns canvis -que mai no entrebanquen la lectura ni la dificulten- que donen dinamisme a la narració i la fan més viva per escapar del historicisme: exili dins de l’exili: d’Espanya a Cuba, dins de Cuba, de Cuba a Miami, episodis eròtics, la Cordovesa del Raval (tan estellesiana)... I en la manera de presentar-se aquest allau de situacions i informacions és on encerta tot barrejant diverses persones verbals i desdoblaments que ja emparellen el narrador en tercera persona  amb el protagonista en primera, ja és el propi protagonista qui conta en primera persona, o que es dirigeix a ell mateix en segona per reflexionar sobre els passos donats... Els salts de veu no són gratuïts, òbviament i, a més li donen el pes necessari per calibrar el status correcte de les veus de la novel·la. Per exemple, si fa servir per la descripció panoràmica la 3ª (“...va pensar en Rousseau...”) salta a la 1ª per al record vivencial (“A mi, l’instint de supervivència...”); si amb la 2ª persona s’inculpa (“ho vas fer per aquella joveneta”) amb la 1ª s’indulta (“Aquella santiaguera companya de les meus nits”); De la 1ª de la confessió (“A mi el que em podia succeir...”) a la 2ª del plural per incloure a un altre personatge com co-protagonista (“Entràveu al nou any”), ja que aquest “entràveu” no és la suma de dos “tu”, sinó d’un “jo” desdoblat en un “tu” (masculí) i d’un “tu” (femení).

I en aquest joc de desdoblaments s’inclouen sentències, com que “el retorn és el desafiament definitiu al passat”, que conviden el lector a mastegar a poc a poc la tornada del protagonista i veure’l enfrontar-se a les noves circumstàncies. La cita continua: “Ara, ara t’has d’acarar amb tot allò i has de tenir forces per reconciliar-te amb tot el que vas deixar. És hora d’oblidar França, Cuba i Miami, només quedes tu davant d’allò que havies deixat. La peripècia de mar enllà no ha estat res més que una interinitat històrica, ara és el moment de redreçar les coses i posar-les al seu lloc”. D’ací que el retrobament amb antics companys del front que han seguit camins diferents al d’ell, de la recerca de les cartes que havia escrit i que mai reberen a Port ni li retornaren... i de la presència de l’antiga nòvia, la Pura (amb un nom que ens farà pensar), es propiciarà el desenvolupament de l’acció del present, esperonada per la necessitat de trobar les arrels que “se m’han negat”, dirà el protagonista. Cartes, antigues amistats, repressions i remordiments es creuen i esclata el moll de la novel·la. El protagonista vol “tornar a rascar la crosta seca de la memòria, buscar d’ací i d’allà tot el que se m’havia quedat sense acabar” però no té en compte els perills -físics i morals- que ha de córrer en aquest “viatge”. En efecte, el viatge té sentit simbòlic, una virtualitat emblemàtica que dóna sentit a la vida com “iter crucis”, un camí que es creua tot acumulant experiències. Ací es tracta de recuperar-les i d’enganxar-les amb el present. El que no té en compte el protagonista és que li manca un tros d’història en la qual ell no ha jugat cap paper, mentre que la resta s’hi han “adaptat”. Serà quan comprenga que el destí l’ha situat sempre al costat inadequat, quan creixca el personatge; fins aquest moment era pla -com també el nebot- perquè només tenia un projecte -com el nebot assumir el franquisme i que les coses són com són-, ara haurà de comprendre allò que no ha viscut, el parèntesi, haurà d’encaixar el seu buit amb les vivències de la resta. I començarà a retreure’s els fets: “Sabies que alguns havien emprés el camí cap a casa; però tu no estaves segur de res, preferies refer i buscar el confort dels darreres anys de pau i de treball. Potser sí que havies actuat per comoditat, o per por, tant s’hi val”. Se sentirà com “un cadàver que ha reviscolat des de la foscor de la memòria” i es dirà que “més val que et resignes al teu destí”. L’evolució del personatge ha de passar per assumir el pas del temps, un temps del qual no ha estat protagonista a conseqüència dels esdeveniments. Tot ha passat com en un núvol i d’ací que el protagonista, quan resumisca la trama de l’argument a un altre personatge comprèn que les coses han passat d’una manera rocambolesca i es refereix a l’episodi de la seua vida com “aquella història que més aviat semblava treta d’una novel·la”.

    El viatge no és l’únic símbol: hi ha les sirenes d’Ulisses per significar l’enlluernament de l’urbs davant del despoblament dels pobles de l’interior, hi ha les ones que va i venen i, sobretot hi ha l’ampolla llançada al mar que es deixa dur d’un lloc a l’altre: però la botella porta el missatge al ventre, un missatge que tal volta no aplegue al seu receptor. Aquesta serà una altra lluita del protagonista, que les paraules que no havien aplegat ara siguen escoltades, i de nou ensopegarà amb un mur sord i només rebrà la satisfacció d’unes llàgrimes vistes de gairó. S’imposa creixem tocar de peus a terra, “mirar amb distància les putades que li ha gastat la vida”. De tota manera, cal no oblidar que la càrrega ideològica ens farà pensar que Llorenç, el protagonista, é un home íntegre, però, en puritat, ha desfet dos famílies; els somnis no l’han deixat viure la realitat i per això ens haurem de preguntat si té dret a demanar explicacions als protagonistes d’un temps històric del qual ell s’ha exiliat, però per això caldrà que llegiu aquesta excel·lent novel·la.