L’assalt
al dolor en la poesia de Susanna Lliberós
Susanna Lliberós (Vila-real, 1973),
la cara i la veu de Castelló en la desapareguda Televisió Valenciana, és
periodista i poetessa. Ha treballat en la cadena SER i d’altres mitjans de
comunicació com a redactora i reportera. A més de participar en diverses
antologies, ha publicat Cel·les,
Premi 25 d’abril Vila de Benissa de 2008 (Viena Edicions) i en 2013 Compàs d’espera (Germania). Durant 2014 ha
representat el País Valencià en formar part de la gira “Veus paral·leles” de
poetes gallecs i catalans.
Cel·les és una poesia d’influències estellesianes
que dona testimoni d’una desfeta amorosa, i així ho declara obertament: “Permet,
si més no, que cada vers / et bressole la sang apressadament. / Accepta’m les despulles”
(13). El poemari comença tot convocant
un “tu” —“escolta’m” (13)— que rep les
paraules com una mena de confessió. Després fluctua i, de vegades, personalitza
eixe “tu” amb una dedicatòria o amb una invitació: “vine a veure’m” (19). Per al
crític Antoni Gómez es tracta d’un poemari “introspectiu de catarsi íntima, de
remembrança, on l’autora ens ret compte d’aquelles experiències plaents i
amargues que han marcat la seua vida. L’amor, la mort, el pas del temps,
l’absència, el desig... són experiències que, al capdavall es converteixen en
cel·les dels nostres sentiments” (Postdata,
5,12,2008). Per això Lliberós escriu per tancar un poema que “Ara bressole amb uns compassos lents un
plaer de llegenda, / i rememore les nits en què uns fluids harmònics / clamaven
bleixos d’un temps de roses” (24). I per obrir el poema següent: “Cel·les que
acusen els dies d’aquell passat, / on remuguen esperma entre dàtils i braços, /
que omplin de vi el marge delicat de la consciència. / Cel·les amb sobrepés que
ameren les vergonyes, / que voregen l’estret camí del desarrelament, / que aculen els ribassos d’un cos ombriu i
infèrtil. / Que ens deixen aprestats i a la seua mercè” (25).
Amb un llenguatge clar i commovedor,
Susanna Lliberós no dubta a posar sobre el tapet les decepcions a que l’han
conduit el desgast de l’amor, la decepció o la davallada que manté en el record
les batalles físiques i eròtiques il·lustrades com si és tractara d’analitzar
un llenguatge secret: “Pels
bancals del teu cos / segreguem les paraules, / sofertes pauses i envilides, /
que bandegen, funestes, / la fam del trovador / de dir-te, sense ganes, / com
sacsem les excuses, / com pels ullals se’ns enfugen / els empelts del dolor. /
Com cobegem les hores / quan els rebrots verdegen / i, exhausts, empelten
rínxols / d’un altre temps, / d’un cos” (31). Lliberós n’és conscient de tot el que ha
gaudit i tot el que ha perdut i el poemari, com afirma la poetessa, en fa
balanç: “Aquest matí d’insomnes despertades / he fet neteja. / He sabut com
d’assumida tinc la teua absència / quan he llançat el teu raspall de dents / al
fem” (71). I ho fa sense abandonar un nord de pessimisme —“I què en farem, de somnis i promeses?” (55)—
que la manté unida a una realitat que no la satisfà, que la convida a un estadi
futur en el qual pot ser sí traurà el cap de la cel·la.
En Compàs d’espera
Susanna Lliberós, després d’introduir-nos en la definició de la paraula
”esperar”, es llança per un camí que aboca en la necessitat d’esperar alguna
cosa que donarà sentit al temps i a la vida que ocupa l’acció i, al mateix
temps, és conscient de la immobilitat en la qual ens situa l’esmentada acció.
Quan hom espera roman quiet, però també amb la mirada instal·lada en un més
enllà que el salvarà del recer en què rau immers. Tot i això, encara que tenint
clara la “missió” de l’espera, Lliberós es declara insegura davant el que haurà
d’aconseguir amb el temps que s’imposa, i l’assalta el dubte: per on començar?
Per això declara al principi que “És complicat agafar les banyes / de l’animal
a qui no trobes els peus” (13). D’ací que el llibre demane dos temps, un de
reflexió “Compàs d’espera” i un altre d’experimentació “De finestrals”, les
dues parts del poemari, que fan veure com la causalitat que lliga els poemes és
sòlida i s’imposa per tal de justificar una solució que condueix cap a la
passió, el sexe i el gaudi com a taula salvadora.
Primer, hi ha el dolor —“Amb un dolor inèdit se’m
vinclava l’esquena” (21)—, la sulsida —“No trobarem perdó / ni cap consol
rabiüt” (16)—, la constatació d’una caiguda —“Tot se’ns ompli de fum” (14)—, la
inutilitat de l’esforç —“no es deixa fecundar en la riba tan erma que ens
habita” (19)—, mirar-se a l’espill i fer front a la realitat —“Arrossegues,
poeta, massa morts...” (22)—, constatar que el fracàs pot ser estava escrit en
el destí —“com si estigués escrit” (27)—, i sobretot les hores “a cabassos”
(29), “la mesura del temps” (25) que ho inunda tot com un dolor que es nega a
desaparèixer. En “De finestrals” s’obre el llenguatge a la llum, una vegada més
estellessiana com es pot veure en l’eco del Llibre
de Meravelles en el primer vers “Si Castelló sabés com ens amàvem!” (41).
Aquesta part comença amb la mort necessària d’una etapa, que Susanna Lliberós
centra en la mort de Violetta Valéry, la Traviata, la qual cosa donarà pas a
una nova etapa de sexe —“em tatue a les engonals els plecs indiscutibles del
teu sexe” (43) per conjurar l’espera —“Habita’m hui per si demà les hores
escampen con la boira / i ens quedem sense temps per a la gesta” (44)—, que
portarà a l’amor —“amat” (45)— que l’arrabassa (47) i esclatarà en llum:
“Remenes i replegues acords, vernís, essències, / com un plugim de mel / que de
vesprada cau, / com la humida nuesa amb què t’entregues / i purifiques l’esma
que m’habita les hores, / farcides de claror des que les omplis” (55).
Finalment, Susanna Lliberós ens fa veure com mesurar el
temps —que és el dolor—, fer-lo seu i trobar-li el “compàs” serà la clau per
vèncer’l i combatre’l amb una passió física i corporal, autèntica festa del goig,
que la traurà del pou de l’espera.
PASQUAL
MAS
Presentació de Compàs
d’espera per Josep Porcar en Llibreria Babel de Castelló
.jpg)
