Presentació de la novel.la METRÒPOLI de Pasqual Mas

                                         Dimecres dia 10 d'abril a les 19:00 hores 

Llibreria BABEL 

Guitarrista Tàrrega, 20.

Castelló de la Plana

publicada per TABARCA

http://www.tabarcallibres.com/

Metròpoli

Pasqual Mas

Presentació de la novel.la en Castelló.

Llibreria Babel.

Dimecres, 10 d'abril de 2013.

Text de Petra Dindinger per a Pasqual:

L’OU DE PASQÜES

Entre els molts tests de la meva terrassa, plens de contingut floral en l’esplendor de la primavera, buscava aquesta cosa que em faltava, aquestes infinites floretes com els regles estilístiques, gramaticals i demés. Vaig apartant una a una els atuells de fang per veure què havia amagat darrere. Com quan de nena anhelava trobar l’ou de pasqües, i amb una mica de sort que fora de xocolata.

El vent em va portar a terres càlides, a llengües humanitàries, al bressol de la civilització, al mediterrani. Era on Deu va escampar llavors de genis, on el néixer i renéixer, l’ou del món resplendeix en tota la seva simbologia.

Pasqües, Pasqual, genial, amigable, explícit, erudit, crucificat damunt de plecs volants, tornant−se ou de xocolata, es buscat per filadors de tapissos multicolor, es capaç d’emocionar amb la seva ploma als seus amics.  

Texto de Paco Tejedo para la ocasión:

POSIBILIDADES PROGENITORAS

Los hijos y los libros cada vez se parecen más. Hay hijos y libros anónimos; libros de cabecera e hijos que te traen de cabeza; libros de familia numerosa por ser de autor prolífico; hijos y libros mayores; y libros de familia donde constan los hijos.

Por similitud metafórica tendría que haber libros de papá –los de escritores famosos, dormidos en los laureles–; libros de su padre o de su madre –según se sea escritor o escritora–; libros sacrílegos –los procreados con quebrantamiento del voto de castidad: estos solo los pueden escribir curas y monjas–; libros bastardos –hasta hace poco ilegítimos, pero ahora no–; y libros abandonados, que vienen a ser los que uno cuelga al abandonar los estudios –nada que ver con abandonar a sus hijos, porque entonces dichos libros bien merecerían el nombre de “libros de puta”–.

Ya sé que todo esto no aparece en los libros, pero la consabida cantinela de plantar un árbol, tener un hijo y escribir un libro, me ha llevado hasta aquí.

Si uno vive su vida y la de los libros que lee o escribe, no es menos cierto que uno vive en los sitios donde transcurren las novelas y en el caso de Pascual, podemos vivir en Valencia, en Castellón, en Almazora, en Berlín y por supuesto, ahora, en la metrópoli por excelencia, en Nueva York.

Paco Tejedo

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
NOTAS DE LECTURA
Sempre se parla dels bons principis com d'un dels esquers per a pescar als lectors i aquest es el de Metròpoli:
Res com tenir amics en qualsevol racó del món; res com deixar-se convidar. “Els escriptors estem fets per deixar-nos convidar”.

El mateix ritme de Horacianes (1974) d'Estellés, del poema tant epicuri:

res no m'agrada tant

com enramar-me d'oli cru.

Els ritmes que ja ens són propis no per escoltar-los molt sinó perquè en són naturals, ens acompassen, ens bressolen, són totmenys abruptes. I de poesia té molta aquest llibre que parla de:

Els japonesos que escriuen com cascades d'aigua (…) els gargots (garabatos) com mullant en el tinter les potetes dels escarabats. (Poesia, p. 169).

la llengua espeleòloga d'una núvia que mai serà oblidada... (p. 21).

que parla d'els:

àngels de la bona educació que pronuncien amb un condó en la llengua per no infectar-se (els que) han inventat allò d'afroamericans. (per a parlar de) la coloured people (la gent de color) com si la resta fóra incolora (p.119).

o de 

guanyar-se l'apartament de platja al més enllà suant la samarreta.

Hi ha també una dona que es diu Arline, nom de diva, com Hermínia Gómez “La Spangoletta”, la de la seua novel.la premi Ulisses, 2003 i el cantant Vicent Pasquale, pense que l'escriptor és diu Pasqual Vicent, també casualment. Però aquest sembla pronunciat a la manera de Tarantino, Vincent.

Aquesta recerca de les diferències i coincidències és un passatemps massa temptador com per a no exercitar-se en ell quan es llig una obra d'algú a qui coneixem personalment. El narrador diu a Metròpoli:

Escodrinyar fins a quin punt la imatge que s'han fet del narrador coincideix amb la de l'autor. En La cara oculta de la lluna, identificava escriptor i narrador.

Em van obrir la maleta com una magrana i el canet em va trepijar les camises, la camisa planxada per donar la conferència en la Universitat de Rouen, a la qual m'havien convidat per parlar d'acadèmies literàries barroques.

Ja portava en l'esquena una tesi doctoral i una persona equilibrada no en deu fer més d'una per vida (p. 37).

Una tertúlia, en temps del monjo (Tomasso Campanella) en dèien acadèmies. En la meua tesi doctoral en vaig parlar per a omplir una dàrsena. Deu quilos de tesi. En tres volums. Una Opera Omnia.

Els personatges dels que parlarè en un llibre que titolaré Històries de Nova York.

I tot comença amb un retrobament si més no per correu electrònic, el de l'Albert Casamata, antic company d'estudis del protagonista, Gonçal Maganya (més endavant Gonçal Bas) i el seu oferiment d'allotjar-lo en la seua casa de Nova York amb una fotografia d'unes volcàniques Columbretes Islands.

Un punt de partida aparentment habitual sobretot per al protagonista com diu al principi però que a l'autor li permet convertir-se en prestidigitador i deixar al lector bocabadat en una resolució d'aquesta situació que per descomptat no descriuré.

Comença el viatge, allò que permet que hi haja una successió un abans, un durant i un després. Sempre és així, com a metàfora total de la literatura però també de la vida.

Després algú ens preguntarà per Varsòvia o per Ljubljana o per Xangai o per València, o per Nova York i allò que se'ns ha quedat serà tot just el que no apareixerà en la conversa si no volem quedar en públic per tronats o, pitjor encara, per tenir “ànima de poeta”. (…) (p. 20). (i no solament quan parlem dels viatges sino en la nostra quotidianitat):

O siga, que ens veiem obligats a ser allò que s'espera que siguem, a contestar allò que s'espera que diguem i ens vestim amb l'uniforme de la monotonia.

Però, perque sempre hi ha almenys un matís, en aquest cas positiu i esperançat, què és el que ens salva, el comodí, el joker.

ser escriptor, permet de viure més enllà del que la pell estira, més enllà del que ens està permès de gaudir a causa del temps que dura la vida o de com la vida ens nua a un treball, a un poble o a una família (p. 21).

O no és l'escriptura una suplantació? Una falsificació de la realitat, dels esdeveniments... El que no pot suplantar-se es la veritat: la literatura desapareixeria; de fet desapareix quan hom intenta d'amagar-la, la veritat (…) la realitat es un joc d'espills (p. 32).

I amb aquest pretext, el d'escriure però no només com un projecte sinó perquè no pot evitar-lo assoleix una forma de vida superior que inclou una recerca a la Nova York que pertany a l'esfera dels mites cinematogràfics i a la narrativa gang, la de colles podriem traduir, en aquesta ciutat, més que metròpoli, cosmòpoli com va dir Joan Pla perque és el nou òmfal, el lloc on es fan les profecies, però no després de beure aigua de la font Castàlia, casualment, sinó que les converses il.luminades succeïxen en el bar, en l'habitual o en un altre perquè sempre hi ha algún bar d'urgències, ni que siga un Starbucks,

I després, com de bé nascuts és ser agraïts, que diuen, estan els homenatges en aquest cas sí, sense cap dubte narratològic, del autor del llibre:

Al Juanfran aquest cotxe li haguera semblat que fa cara de mestre de llatí (p.34)

Juanfran Navarro, és el mateix Nafarroa del relat Ojo al cruzar.

I pot ser que també es tracte del mateix amic amb el qual Pasqual jugava a endevinar de què tenien cara els cotxes.

També hi és la referència al samsara, pot ser el que va escriure i descriure Rafa Mesado.

Com en un cameo cinematogràfic apareix Bata de Buata, l'absurd personatge obsessionat per la fibra dels aliments de certa novel·la destroyer i gens correcta que servidora va perpretrar. (p. 37)

I moltes més troballes:

La filosofía a manera de catequesi per a la propalació de la fe. (…) Màxima molt estesa, sobretot entre els que perfilen els plans d'estudi de l'ensenyament obligatori a Espanya, que put a sotana més que un port a petroli.

O:

Els pobres sempre voten el partit dels rics per fer-se la il.lusió de pertànyer-hi.

Evoca l'Hotel Savoy on Sorolla va pintar les vistes de la cinquena avinguda i les de la Marató. El títol del quadre és Correr la Maratón de Nueva York. També va pintar L'Hotel Plaza però dedicar-se a aquesta façana era més predictible.

El personatge de Jeff Colonel passava les vesprades contestant els spam (p. 197).

El PIN és el Programa d'Interpretació Nostradamus

L'hereu invers és el pare que viu del seu fill que fa ponts i carreteres.

S'al.ludeix a uns poemes de Max Aub on hi havia falses biografies i falsos poemes (p.56) Es tracta de la Antologia Traducida de la qual, també casualment, Pasqual Mas es l'autor de un prolix i immillorable estudi introductori. El mateix recurs, la trobada accidental no d'un manuscrit sinó de desenes de poemes en aquest segon cas, en les butxaques i motxilles de morts àrabs i jueus, l'escriptor valencià i mexicà ho va emprar en Imposible Sinaí, títol sempre tan actual.

I hi és la crisàlide (p. 69) que tant recorda 1Q84 de Murakami, qui apareix explícitament:

Sabia que la ficció no explica la realitat (hem quedat que explica la veritat) i que els personatges desapareguts no apareixien en les darreres pàgines com en les novel.les de Murakami. (216).

Mauritius és un nom com de novel.la, de fill que viu amb sa mare i maltractat per la societat. Recorda al Ignatius del llibre lamentablement pòstum de John Kennedy Toole, premi Pulitzer del 1981. Encara que aquest Ignatius viu en la Nova Orleans del seixanta i Mauritius en la Nova York de finals de la primera dècada dels 2000. Mauritius es també una illa africana. Però el nom en llatí és una variant de Mauro, és a dir, Moro, com l'autor natural del lloc Utopia.

La teoria literària fonamental: “La literatura mai no enganya...

Diu a Metròpoli que els escriptors de debó són els que tenen: web, blog i mega-retrats en les llibreries (p. 178). En el cas de Pasqual, que ell es un escriptor de debó és una absoluta i molt il.lustrada certesa.

Aquesta es la   frase de tot el llibre amb la que més m'identifico (p. 100):

I jo em disposava a suplantar-lo, a actuar com un deixeble que vol donar-se-les de set ciències quan el mestre no està present 

En el meu cas es pitjor encara perquè el mestre sí està present i jo me les done de set ciències, per açò, el més prudent és que calle ja d'una vegada i el deixe parlar a ell.

Però abans volia repetir el text que li vaig escriure en un llibre molt recent, enquadernat a mà, manuscrit, emotiu, d'autor múltiple, líric i autèntic perque no és real sinó com ell diu en la seua teoria literària desgranada a tot l'ample i llarg de Metròpoli millor que açò, es veritat:

Gràcies, admirat preceptor, pel teu magisteri durant tots aquests anys d'haikus, per les epístoles transatlàntiques, per Lola, Adolf, Javier i tants altres amics comuns, per la delectació que proporcionen els teus ja nombrosos llibres.

Gràcies, doctor il·luminat, per compartir amb mi el timó d'aquesta nau, la del taller d'escriptura de la Uji, plena, per sort, de molts desvetlats tan semblats a nosaltres.

Gràcies a tú i a tots els que escriuen i als que et llegirem per a apendre a escriure millor.

Rosario Raro.

Castelló, 10 d'abril de 2013.