Páginas

Curso 2016/17

miércoles, 25 de marzo de 2020

TALLER DE ESCRITURA CREATIVA DE LA UNIVERSITAT JAUME I CURSO 2019/20



Dadas las circunstancias actuales esta será nuestra actividad desde ahora hasta el final de este curso 2019/20.

El viernes 27 de marzo (si es posible antes de las 12.00 P.M.) recibiremos en el correo electrónico todos los textos para nuestro libro de este año. Vamos a seguir adelante con la publicación. Si no es posible presentarlo el jueves 28 de mayo lo haremos en octubre (esperemos que de 2020).

Ya os adelantamos que se titulará IRREDUCTIBLES (como los galos de Astérix y Obélix, así sirve también como homenaje a Albert Uderzo, quien acaba de fallecer y fue el creador de este cómic junto con René Goscinny).
La portada será de la magnífica ilustradora portuguesa Paula Catâo. Seguramente una obra de su Cuaderno de las estrellas. 

Por tanto, durante los meses de abril y mayo editaremos el libro junto con Fran Pérez de Modernidad Líquida. Presentación, introducción, revisión de los textos, ajustes, corrección de pruebas/galeradas, etc.

Nuestra actividad sobre "El lugar más misterioso de Castellón" no la podremos llevar a cabo por las calles de esta ciudad, no obstante, recibiremos igual los textos sobre este tema hasta el lunes 4 de mayo.


Mucho ánimo para sobrellevar esta situación propia de una novela de ciencia (in)fección.

SUERTE. 

Pasqual Mas y Rosario Raro



miércoles, 4 de marzo de 2020

Llibre de relats gastronòmics, irònics i fins i tot eròtics editats per l'Associació Cultural L'Aljama de Castelló


MANEL ALONSO EN EL TALLER D'ESCRIPTURA CREATIVA DE LA UNIVERSITAT JAUME I


Dimarts 31 de març a les 18.00 hores.
Aula 1206 de la Facultat de Ciències Humanes i Socials 
de la Universitat Jaume I

UN ÀLBUM QUE MIRA MÉS ENLLÀ

Manel Alonso, Quadern de ca Perla. Neopàtria, Alzira, 2020.

A redós de la memòria, el poeta Manel Alonso ha escrit un dietari que abraça els tres darrers anys ⸻2017-2019⸻ en el qual dóna compte d’allò més proper, d’allò que l’envolta, d’allò que li passa, però també de quins pensaments li generen totes aquestes percepcions, trasbals i emocions minúscules per a la Història i, tanmateix, essencials per tal d’assolir la veritat de tot plegat. Es tracta, per tant, d’un atalaiament des de casa, la casa dels Perla ⸻malnom familiar i també de la seua gata⸻ que, a través de l’evocació alimentada per la disciplina i la solitud, ens mostra un catàleg de personatges i de vivències fonamentals per a comprendre la insistència en l’escriptura de l’autor de Puçol i, com no, la condició de bona persona (es comprovarà en seguir el tractament folrat de bonhomia de les descripcions dels seus veïns) que sempre l’ha caracteritzat.

            La importància d’un dietari no rau a satisfer la tafaneria dels lectors més aficionats a la superfície dels fets que no a la molla de la veritat. L’interès d’un dietari creix en fer-lo nostre, en sentir-lo com una veu que en lloc de la pàgina ix de nosaltres mateix, com una mirada que compartim i que ens situa al bell mig de l’acció, com si allò que es narra ens haguera passat a nosaltres i ara, en la lectura, n’estarem traient conclusions. En aquest sentir, el cas d’Alonso camina per l’aprofundiment per tal de destil·lar la seua ideologia de compromís moral i polític, en la qual situa l’home al mig d’una societat que no sempre li ho posa tot a favor; ans al contrari, sovint, en trencar el cantó, guaita la cara més crua de la realitat, que no és cap altra cosa que la incomprensió davant l’intel·lectual; un intel·lectual, però, que sap el seu origen humil i en fa bandera.

            Aquest llibre és el fruit de tres anys escrivint i llegint una literatura testimonial rebutjada i bandejada per bona part d’un País que prefereix saber què passa al Canadà o a Oklahoma i ignora  el que té davant dels nassos. Es tracta d’un esforç, per tant, que haguera pogut desanimar qualsevol ⸻a mi, per exemple, de tant en tant⸻. Tanmateix, en el cas d’Alonso, l’encoratja i l’empenta cap a un futur dolorós en què allò que ens conta està condemnat a desaparèixer.

            I és que en les pàgines d’aquest dietari tenim un món que s’esvaeix i que és evocat des de les seues arrels de la infància, un món passat, prostituït i venut, que foragita allò que l’hauria d’enfortir, de donar-li unitat ⸻com la llengua⸻, i també es dirigeix de manera visionària cap a l’irremeiable oblit. I en aquest món surten a escena assumptes de família, objectes i andròmines de casa que formen el mapa de la seua existència, que és també la nostra. I per aquest motiu és important assistir a les descripcions d’Alonso, ja que ens retraten i ens fan pensar sobre el que som i el que pretenem ser, tan senzill com en Historia de una escalera, on Antonio Buero Vallejo, sense eixir del portal de casa, ens posa a l’abast la immensa soledat plantant-li cara als somnis.

            Manel Alonso li pren el pols al territori conscient que la realitat no és el que recordem sinó com la recordem i d’ací la necessitat de contar allò que ens ha acompanyat mentre creixem. Tal vegada per això cita Protàgores, el savi que mesurava el món amb la magnitud d’allò que l’home podia concebre. En el descobriment de la veritat però, cal un exercici que implica despullar-se amb l’escriptura, o, com escriu el poeta de Puçol, “trobar-se en soledat davant l’espill és un exercici interessant, quan dic espill vull dir el llenç o el paper en blanc” (32).

            El leitmotiv del dietari és la mort que ronda a la família, als amics, als coneguts i, per extensió, a una època focalitzada en el poble, en la comarca i en el País ⸻val a dir: Puçol, l’Horta Nord i el País Valencià⸻  que li han donat vida i paraula. D’alguna manera, el seu apropament a l’ésser humà, em recorda el d’uns autors de postguerra del Vèneto: Luigi Meneghelo i Mario Rigoni Stern, que a més dels supervivents de la Segona Guerra Mundial es fixen també a la descripció de la natura; per exemple, si Menenghelo s’estaca en la neu, Alonso ho fa en el fang; si Rigoni escolta l’urogall, Alonso el rossinyol.

Les pèrdues i les absències comporten també la desaparició d’un món que es desdibuixa, que només viu en la boira dels records. Traure a la palestra el veïnatge és negar-se a que la història recent desaparega i siga substituïda per una altra en la qual allò que caracteritza un poble es diluïsca en la ferotge globalització, tot esdevenint, com afirma Alonso, “un altre espectre arrossegant la seua pena entre les parets i prestatgeries plenes de llibres i pols de ma casa” (91).

            Potser aquest àlbum sentimental i moral siga també un toc d’atenció, un avís, una invitació a no deixar perdre la identitat que alguns sotmeten erròniament en les tradicions. No és en elles on es troba la identitat d’un poble, sinó en la manera que han tingut de fer-se al món. La tradició, si no es renovella, és un fòssil com una condemna que ens obliga a retre veneració a estantisses activitats, potser tan obsoletes  com ser espectador de la barbàrie comesa contra els animals.

Aquest text és també una manera de donar gràcies als personatges que han acompanyat Manel Alonso en la seua educació cívica, aquells que l’han fet tal com és i que justifiquen el moment decisiu de la seua vida en que va atrevir-se “a saltar la línia que separa el lector de l’escriptor” (99) i es va posar mans a la feina; un treball que, com qui llança en una càpsula a l’estratosfera amb un recull de signes que mostren el tarannà de la humanitat, en aquesta ocasió assumeix “tocat per una certa enyorança” (99).

PASQUAL MAS


viernes, 7 de febrero de 2020

Antonio Garrido en el Taller de Escritura Creativa de la UJI



JUEVES 13 DE ENERO
18.00 HORAS
EL MENADOR. HUERTO SOGUEROS, 4.
CASTELLÓN DE LA PLANA.

Toda la información en estos enlaces:


jueves, 6 de febrero de 2020

Obra en la que actúan nuestros compañeros Leonardo Albert y Carmen María Sánchez


Dos representaciones:
Sábado 22 a las 20 horas. 
Domingo 23 a las 19 horas. 

sábado, 1 de febrero de 2020

EJERCICIO 8. Malentendidos idiomáticos.


Escribe sobre una situación en la que no has logrado hacerte entender. ¿Ese hecho a qué dio lugar? ¿Fue un momento bochornoso, incómodo, divertido, surrealista...? 

Extensión aproximada: una página. 

jueves, 9 de enero de 2020

EJERCICIO 7. Una frase inspiradora




¿Cuál es tu frase inspiradora, lema vital, consejo propio o ajeno que consideras imprescindible y que tienes siempre en el pensamiento? 

Escribo algunos ejemplos a continuación: 

"Las cosas solo tienen una dificultad: hacerlas". (Max Aub). 

"Si tienes talento no lo uses para llegar más lejos, úsalo para llegar más acompañado". (Alejandro Aravena). 

"La belleza será comestible o no será". (Salvador Dalí). 

"No hay paisaje como la gente" (Esta es la mía ;)). 

 Ahora escribe tu preferida.

"Mantener y vender una sonrisa en este mercado de desgracias".(Vicente Silvestre). 

"Del amor carnal, lo más duradero ¡oh paradoja! son los huesos". (Jorge Arias).

Frases propuestas por Daniela Rotaru: 

“La educación es el arma más poderosa que puedes usar para cambiar el mundo”. (Nelson Mandela).

 “Para dialogar, preguntad primero y después escuchad”. (Antonio Machado).

 “Tengo un sueño...". (Martín Luther King).

 "El color más bello es la sonrisa inocente de un niño". (Daniela Rotaru).


Frase propuesta por Maria Garcia Pitarch: 
“Esto también pasará” (del libro de Susan Forward, Chantaje emocional, aunque también aparece en el cuento El anillo del Rey

Frases inspiradoras de Cristian Serrano Galdón:

1. El arte de ver el vaso medio lleno no radica en obviar el vacío, sino en saciarse con la mitad.

2. Si tus problemas no te suponen la muerte, sonríe, estás de suerte.

3. Ante insultos y mentiras carentes de argumento, crítica humana, cultura, ¡verdad y razonamiento!

4. Lo contrario a la belleza no es la fealdad sino el desprecio.

5. Hay quien se deja vencer por la envidia, yo elijo crecer tras la admiración.

6. Prefiero ser el raro en este mundo de normales.

7. Los buenos caminos son contagiosos y los momentos decisivos merecen buena compañía.

8. En el reino de las camas hay dos tipos de moradores: los escondidos bajo las sábanas y los que las arrancan de los colchones.

9. Me tomo las libertades propias de un don nadie y dudo, incluso de mí mismo.

10. Hay caminos que nos encuentran mientras tropezamos.

Frases inspiradoras. Carmen García. 

No hagas de tu vida un campo de batalla sino un campo de flores frescas que todos puedan contemplar. 

La vida es como un bolso pequeño, no puedes llenarla de cosas inútiles, debes seleccionar bien lo que metes en ella, ya sean lugares, objetos o personas. 

Entrega las armas a tu enemigo y enséñale a destruirlas. 

El espacio puede ser infinito pero el tiempo es tan limitado que cada minuto hay que tratarlo como un pequeño tesoro que nos regala la vida.

Frases de Jorge Martínez Zarzoso
Con la música y la poesía, soy invencible. 
La vida es más difícil cuando la ves pasar.
El recuerdo es la distancia entre dos corazones.

jueves, 12 de diciembre de 2019

Triple presentación :)


EJERCICIO 6. CARTA DE AMOR DIFERENTE

Imagen: relatosmagar.com


Carta de amor diferente. ¿Diferente la carta o el amor?
Extensión: una página.


Más información:
https://www.escritores.org/recursos-para-escritores/28667-xxv-certamen-de-cartas-de-amor-covibar-espana
https://relatosmagar.com/escribir-una-carta-de-amor-original/

EJERCICIO 5. VINTAGE. EL TELÉGRAFO

Tema: el mundo del telégrafo, sus trabajadores y usuarios y la comunicación en general entre dos personas (o entre aparatos y otras señales) por otras vías (radio, teléfono...). Extensión: una página.

jueves, 28 de noviembre de 2019

EJERCICIO 4. PALABRAS QUE NO EXISTEN, PERO QUE DEBERÍAN ESTAR EN EL DICCIONARIO


Inventar una palabra y escribir su definición, por qué es necesaria, a qué ámbito pertenece, quién la utiliza...



Presentación del nuevo poemario de Nando Pilgrim en Algemesí y Xàtiva



miércoles, 27 de noviembre de 2019

lunes, 25 de noviembre de 2019

Aina Garcia Carbó estarà el 10 de desembre en el Taller d'Escriptura Creativa de la Universitat Jaume I

Paraules per a nedar sobre l’adversitat 



Aina Garcia Carbó (Castelló, 1993) en a penes quatre o cinc anys ha esdevingut una veu essencial dins la poesia catalana de País Valencià. Amb els dos llibres que comentem més avall s’ha endinsat en el llenguatge poètic per tal de trobar-se i saber-se entendre. Presidenta de la Cooperativa de Lletres El Pont, demostra a més el seu compromís amb l’entorn humà en formar part de diverses associacions i entitats social.  

El primer poemari d’Aina Garcia Carbó —Rere la paraula (Onada, Benicarló, 2015)— és un llibre arborescent que va anar creixent tot acompanyant diverses etapes vivencials de la poetessa castellonenca. Com ella afirma, “és una compilació dels poemes que he anat escrivint d’acord amb les etapes vitals que he anat passant”; una d’aquest és un veritable tràngol, la pèrdua de son pare, el poeta Manel Garcia Grau. Potser per això, Aina Garcia Carbó es deixa portar de la mà del cap de la saga poètica i encapçala cadascuna de les seccions poemàtiques amb una cita d’ell que la guia, sobretot quan l’escriptura és una necessitat per tirar endavant. Tanmateix, la llenca terapèutica que fa créixer el poemari roman ben dissolta i dóna pas a una veu que es va formant, que pren cos i que pren el testimoni de son pare: 

“No sé com ho fas, 
a través de mi, 
no vols que el reclam bell 
de l’olor de cada lletra 
es perda.” 

El poemari està dividit en tres parts, “Alba”, “Migdia” i “Crepuscle”, la primera i la tercera amb el mateix nombre de poemes, fent de la part central un eix que serà també on residirà el dubte que, lluny d’abatre-la, l’empentarà pel camí de la poesia. 

La primera part obre una via il·luminativa laica de la mà d’un anti-Virgili que la guia cap a la paraula la qual haurà de guanyar-li la partida —el poema— per tal de conèixer-se, d’amidar la sima de la seua davallada i sospesar el camí de salvació ; d’ací que comence amb un poema titulat “A les fosques”. En aquesta secció es fa palesa una certa ràbia concentrada en preguntes, les respostes de les quals són uns versos sentenciosos sota epígrafs contundents i negatius (“Calfred”, “A les fosques”, “Allau de nit”, “...allà lluny”). D’altra banda, en les paraules traspua la plena consciència del que li ha passat a la poetessa i la certesa de saber com eixir d’un pou, de saber que, com l’al·ludida Penèlope, cal no perdre l’esperança i decidir-se per la sendera òptima amb la seguretat de ser acompanyada més enllà de la presència física: 

“és llavors, quan sé que estàs amb mi, 
és llavors, quan sé que penso amb tu, 
és llavors, quan sé 
que la teua presència és en cada cantó de casa.” 

A “Migdia” s’incideix en la necessitat de deixar passar el temps: 

“Un altre dia passa, 
i la vida també. 
Però tu 
ressegueixes allí, 
sense saber ben bé per què,” 

Cal aprendre a respirar amb la remor de les absències que imposen el dolor davant del qual hom no pot caure si vol seguir un curs natural que l’allibere de la càrrega feixuga que la fa anar amb el cap cot i, per això, es refusa contra el posar que l’endogala. 

“No puc anar, jo, 
amb la cara tan baixa i plorant.” 

A “Crepuscle” pregona la definitiva “raó de viure” gaudint dels dies regalats pel futur, surant per “damunt la vida”, nedant sobre l’adversitat agafada al tronc salvador de les paraules, com deixa entendre a “Omnipresències”. Aina Garcia Carbó es mostra conscient de la necessitat d’acumular força i orgull per sobreviure a les sotragades del destí, tirant mà dels llibres (“Vellut dolç”) amb els qual dialogar, llibres que esdevenen “adrenalina / en esta pur” i que la fan admetre que està aprenent a navegar per un oceà; en paraules de la poetessa, “està formant-me” per tal de sentir-se “preparada pel demà”. 

I tot aquest desfici de viaranys ens porta al segon poemari d’Aina Garcia Carbó, El cor heretge (Bromera, Alzira, 2019), en què la poetessa, amb la saviesa justa a les butxaques, doblega l’existència adherida a un salvavides bastit de paraules i de bonhomia. Només amb les cites que encapçalen el segon poemari d’Aina Garcia Carbó ja es marca el vector moral que regirà el missatge poètic, guiat, una vegada més, per les paraules de son pare. Es tracta de seguir uns passos arrelats en la dignitat amb l’esperança d’arribar a un nord “verd” de compromís vital (del qual forma part el llenguatge) i, com no, social. 

El garbuix aflora convertit en una actitud que cerca fer de ser un corretja transmissora que es concreta als dos poemes que fan de pòrtic —“Llibertat” i “Assumpció”— en els qual declara acceptar el passat per tirar endavant amb el projecte que la farà créixer: 

“Soc present i futur, 
llur possessió i tinença de ningú més 
que jo mateixa”. 

 El poemari El cor heretge rau dividit en quatre parts. En la primera —“Set i desfici”— assumeix l’actitud de plantar-li cara a la fosca, als complots, a la bèstia i, amb decisió, combatre’ls amb la paraula —“cor de la síl·laba”—: “per totes les respostes que mai no sabré, / per rebel·lió, per causa, per bastida”. Escriu sense adonar-se del risc que suposa fer-ho “amb la veu oberta i justa”, tot i que enfortida per saber-se animada per eixe “cor heretge” que es revolta davant la injustícia. La veu poètica se sent bandejada, “vexada / per no detestar la pronúncia i no sotmetre’m”, diu, i lluita contra els entrebancs per trobar la llum: 

“La paraula serà esclavatge i alliberament, 
humiliació i pàtria, 
salvatge i dúctil, fèrtil i rebel, 
i ens sostindré.” 

La segona part —“Causa oberta”— s’inicia amb la formulació de preguntes que busquen una resposta que no arriba. La qüestió es multiplica en els set pecats capitals —tret de l’avarícia—, el nom dels quals dóna títol a alguns poemes d’aquesta secció. L’observació esdevé inquietud i reflexió sobre el que es té al davant, la qual cosa genera dubtes, inseguretats, lluites que cerquen la certesa d’allò quotidià: 

 “el plat servit a taula, 
el tast, l’olor del vi, 
la recepta i el paladar, 
el gust i el desfici, 
el record i la lectura.” 

En la tercera part —“Pel deliri i la impaciència”— es dirigeix a la paraula per demanar-li aixopluc i invocanr per tal de definir-se. En aquesta pirueta metaliterària s’evidencia la necessitat del llenguatge per tal de saber, en resoldre la paradoxa, allò que sosté la persona i el seu pensament, d’ací que es diga: 

“Jo a això 
li dic només vida, 
o poema o desperta, 
o trajecte o viarany, 
o ombra o parany, 
o heretgia o certesa.” 

 És aquesta “o” la que, a la manera d’Aleixandre, esdevé “copulativa”, i la que també als poemes següents serveix per reblar allò que defineix, en aquests casos, la paraula i/o la poetessa. 

Finalment, en “Al batec convuls” pregona la voluntat de progressar amb el cor com a rem. Els poemes s’omplen d’imatges que remeten al camí (“sender”, “brúixola”, “profunditat”, “mar endins”, “corrents”, “viatge”, “nau”...) a la recerca d’un refugi futur instal·lat en el silenci, però es tracta d’un silenci vital, habitat pel verb que evita la claudicació i s’imposa a l’adversitat. 

Tenim, per tant, amb aquests dos llibres de poemes a la mà, una veu que s’obre camí amb força dins del panorama poètic valencià, una mica orfe de positures poètiques que es deixen la pell en la defensa del llenguatge i del camí que ens toca recórrer en la vida, batzegades, trasbals i entrebancs inclosos. Amb Aina Garcia Carbó s’assegura un perfil existencial que no abandona l’ésser humà amb distraccions inútils, sinó que sap de les seues debilitats i, sobretot, coneix les eines amb les quals combatre l’abandó; unes eines amb les quals tenim a l’abast la possibilitat de sobreviure amb una dignitat a l’alçada de la consciència humana. 

PASQUAL MAS 

lunes, 11 de noviembre de 2019

EJERCICIO 3. CRISIS DE CUALQUIER TIPO


Tema: crisis. 
De identidad, económica, sentimental, familiar...
Extensión: menos de 250 palabras. Sin contar el título. 





lunes, 28 de octubre de 2019

EJERCICIO 2. INTEGRACIÓN DE LAS PERSONAS CON SÍNDROME DE DOWN EN EL MERCADO LABORAL



PLAZO:
Hasta el jueves 14 de noviembre.

TEMA:
Integración laboral de personas con discapacidad intelectual.
Actitud de las familias de estas personas y su confianza o desconfianza en que puedan ser autónomos económicamente.
Relación con sus profesores.

Más información:

Relato

La historia de Pepita

Cuentos para dormir

Fundación y Asociación Síndrome de Down de Castellón






martes, 22 de octubre de 2019

EJERCICIO 1. LAS LLAVES DE LA FICCIÓN


¿Qué abren estas llaves?
Esa es la pregunta a la que debe responder el texto.
Extensión libre. 
Sin límite de tiempo. 

martes, 7 de mayo de 2019

"Reseña de Desaparecida en Siboney"


Rosario Raro, Desaparecida en Siboney (Planeta, Barcelona, 2019).
Los escarceos de Rosario Raro (Segorbe, 1971) con la literatura han sido abundantes y fructíferos: cuento, poesía y novela. Y una tesis doctoral sobre los textos expandidos y la escritura en Internet que da prestigio a la Universitat Jaume I. 

Guardo como tesoros sus libritos ―porque son de formato pequeño― de poesía Haikus (2001), Surmenage (2003), Finlandia (2005) y, el más extenso, Puerto libertad (2014). Sin embargo, es en la narrativa donde ha adquirido mayor solvencia. En 2012 el torrente narrativo de Rosario Raro florece en tres novelas. Se puede empezar a lo grande, pero no me negaran que una tarjeta de presentación como esta no es lo suficientemente explícita. 
Se trata de Ex. (Amazon.es), La llave de Medusa (Sevilla, Hipálage) y Desarmadas e invencibles (Madrid, Talentura); una novela y dos libros de relatos respectivamente. Después vendrán las obras que le han dado relevancia en el panorama literario nacional e internacional: Volver a Canfranc (Barcelona, Planeta, 2015) ―traducida al francés―, La huella de una carta. (Barcelona, Planeta, 2017) ―traducida al árabe― y Desaparecida en Siboney (Barcelona, Planeta, 2019). 

En Desaparecida en Siboney, novela que brota de la causalidad y de cómo el pasado esconde o determina la flotabilidad del presente, la idea principal descansa en una frase de Balzac que afirma en Papa Goriot que “detrás de toda gran fortuna siempre hay un crimen”, a lo que Rosario Raro añade que “otras, esconden cientos”. Es ―como se dice hoy― como afirmar que trabajando uno nunca se hará rico. Claro que Balzac concreta que el crimen que se oculta es “olvidado”, pero Rosario Raro decide sacarlo a la luz, con lo que convierte su novela en un ficcionado testimonio histórico. 

 La narrativa de Rosario Raro presenta algunas características que resultan reseñables y conforman su estilo. 

En primer lugar, la elección de un tema de calado social; pues si en Volver a Canfranc se trataba de la huida de judíos durante la Segunda Guerra Mundial a través de la frontera española, en La huella de una carta la trama se centra en el desastre por la comercialización de la talidomina y en Desaparecida en Siboney en el comercio de esclavos en las colonias españolas frente al incipiente movimiento abolicionista. 

En segundo lugar, Rosario Raro sabe encontrar y construir personajes principales que resultan seductores al lector, como Laurent Just (basado en Albert Le Lay), Nuria Somport y, en su última novela, un Mauricio Sargal que en la solapa de la novela es definido como “millonario antillano retornado a España, libertino y bon vivant”. 

En tercer lugar, cabe resaltar la importancia de los personajes auxiliares (Jana, Durandarte en Volver a Canfranc), de las criadas, de las secretarias, de las amigas… como si se tratara de rescatar héroes anónimos y condecorarles con un protagonismo que les recompense del anonimato. 
En esta ocasión, en Desaparecida en Siboney, tenemos a Ángela y a Manón. 

Por último, es resaltable el desarrollo siempre interesante de diversas tramas que se cruzan. Centrándome sólo en su última novela, la acción se focaliza en la Cuba de 1874, cuando la isla todavía era una provincia española. Allí desaparece Dulce Sargal, pero su marido no muestra interés en saber de ella. Es entonces cuando la hija, Romi, escribe a su tío Mauricio Sargal en Barcelona que se desplazará a la isla para investigar la desaparición de su hermana. La carta es el punto de partida de esta trepidante novela en la que desde dos focos distintos ―la isla y la península― se busca un mismo fin, para lo que no se evita recurrir a la santería o a la adivinación. A la hija le dirán que “a tu madre hay que buscarla, no aparecerá ella sola” (18); es decir, que habrá que leer la novela para localizarla. Mauricio, hermano de la desaparecida, antes de partir a las Antillas pide consejo a Augusto Esmerla ―que se dedica a los hilados― con lo que la trama se va “enredando”. Mauricio se muestra como un experto que traza una estrategia (50) que le permitirá recabar información en cuanto llegue a la isla, pues lleva mensajes para las familias antillanas y ello le permitirá preguntar por su hermana. 

En las primeras páginas la novela avanza lentamente, al ritmo de los barcos de la época: “la travesía en barco era un freno inevitable para resolver lo único que lo inquietaba” (94), resuelve la voz narrativa al tiempo que la obra se adentra en lo que pasa en Siboney, en Barcelona y en el barco. Sólo con lo que ocurre en estos tres ámbitos, contado de manera simultánea, trenzando acciones, uno ya está metido de lleno en la trama de la novela y no pude dejarse seducir por comprobar las penalidades de Manón, las pesquisas de Mauricio, la desazón de Romi, los negocios de Don Augusto Esmerla, las triquiñuelas de Bartolomé Gormaz y, cómo no, por el paradero de Dulce Sargal. Todo esto sostiene con agilidad la urdimbre que le permite a Rosario Raro sostener esta interesante novela. 

Algunas digresiones recuerdan la narrativa cervantina en cuanto a la inserción de historias tangenciales, por ejemplo cuando un personaje dice: “Mientras llega, os contaré lo que hizo un antepasado suyo: solicitó a un rey…” (117) y nos mete de lleno con esta secuencia en un submundo situado en el corazón de África. O “Sé que habrán escuchado hablar de ‘la conspiración de la escalera’. Les resumiré en una palabra en qué consistió: fue un escarmiento…” (217). Hasta resulta cervantino el uso de palabras como “fierabrás” (396) o “ínsulas” (397) en boca de un personaje un tanto sanchopancesco ―tan Fray Gerundio― como doña Delia Esmerla, aunque no con la bondad del quijotesco. Claro que no es menos cervantina la opinión que muestra el cura sobre las justas literarias (304) ―también aquí, como en El Quijote, un cura opinando sobre literatura. 

Aparte de la aventura en el mar de las Antillas, la autora dedica atención a la elección de las palabras que designan a personajes y a lugares: no faltan también algunas notas de humor culturalistas en algunas calas hagiográficas, como amenazar con desollar a Bartolomé; funcionales, como que la ayudante de Romi se llame Ángela; literarias, como llamar a Manón “fregona ilustre” (Cervantes otra vez) y “sapo” (413) ―como en La Regenta― a Gerardo; irónicas, como referirse a Esmerla como “mirlo blanco”; curiosas, como denominar al vapor “Providencia”; burlescas, como que el poeta se llame Laureano Parnás o la taberna “Volendam” (en catalán “Quieren-Dam”); e incluso cinematográficas como aludir a “París puede esperar” (film de Eleonor Coppola) o una referencia a la mansión de Siboney (492) que recuerda al castillo de Manderley de Rebecca de Hitchcock. Por no hablar del apellido “Sargal” que alude a un recodo de naturaleza cercano al lugar de nacimiento de la autora. 

Así mismo, el trasfondo histórico al que remite la novela resulta atractivo tanto por las alusiones a las Antillas como a los desmanes del colonialismo. Aquí la Historia no solo justifica la trama literaria, sino también el desarrollo social que generó la industrialización ―textil, sobre todo― y el nacimiento de grandes fortunas catalanas ―en concreto la relacionada con la Colonia Santa Coloma cercana a Barcelona. 

En fin, como dice Don Benito Friné, “si se sabe contar bien, cualquier suceso puede convertirse en apasionante” (247). En este caso nos encontramos con una novela con una trama inquietante, un paisaje exótico, un momento histórico apasionante y, sobre todo, con una historia bien contada. 

PASQUAL MAS 
www.pasqualmas.com 
Doctor en Filología Hispánica, catedrático de literatura y escritor.

jueves, 25 de abril de 2019

Quadern per a Joan


Campos vs. Alonso 

Durant dos o tres anys, els poetes Manel Alonso i Joan-Baptista Campos van bescanviar una mena d’epistolari en què, a partir dels versos del segon, el primer li remetia un poema amb el qual apaivagar l’estat malaltís de l’altre. Joan Campos patia aleshores una malaltia que se’l va emportar per davant en un tres i no res. Un dia em va dir que ajornarem una cita en què havia d’intervenir al Taller d’Escriptura creativa de la Universitat Jaume I (en el qual també ha participat en tres ocasions Manel Alonso), perquè havia de fer-se uns reconeixements mèdics i en poc de temps ja no hi havia remei. Per sort, va complir amb el que s’havia compromès i vam gaudir de les seues paraules a la Llotja del Cànem. Tanmateix, uns mesos després, potser la darrera setmana que va xafar el carrer, també vam quedar: llavors, va passar per davant, a un metre escaig, i no el vaig reconèixer. No et vaig reconèixer, Joan; no t’ho vaig dir, però estic segur que m’ho vas llegir en la mirada. D’altra banda, em quede amb els viatges i els llocs que compartirem, al mateix temps o no (des de Pedreguer a Istanbul o a Saigon), i tants d’altres gràcies a la nostra afició a recórrer tant la terra nostrada com l’exòtica. 

       Campos és el poeta del Grau de Castelló ―tot i que va nàixer a Xàtiva― i li devem poemaris essencials per a la poesia actual. Alonso, en Quadern per a Joan (Neopàtria, Alzira, 2019), agafa alguns dels seus versos i els glossa, els explica, els comenta, els aclareix... També li contesta amb pretesa immediatesa per donar-li la raó (IV) sobre alguna qüestió tot convertint-lo en personatge; d’altres, en tercera persona, il·lustra (VI) el que les doloroses paraules de Campos deixaven caure; d’altres s’uneix per compartir un camí o una experiència (V). No amaga Alonso la inevitable fi que se li acosta al castellonenc (VII), rere la qual ens han quedat uns versos que sempre ens acompanyaran. 

        Campos era metge i sabia el que aviat li passaria i li ho rebla ―es pot ser més sincer?― el poeta de Puçol en afirmar que “la llum et crida” (VIII). Per això Alonso li ho escriu en primer plànol: “et veus obligat a aprendre una nova drecera”, i el converteix en “timoner” (VII), l’esperança del qual, un “pit-roig” (X i XXII), s’ancora en els mots. 

       La mà d’Alonso vol ajudar a vèncer la por que manifesta Campos a enfrontar-se a “un regne obscur, més enllà”. “No patisques” (IX), li diu com un pare ―ací un amic― que amb el parlar, posant-li nom a les coses, malda per conjurar la fel i el dol que l’arrosseguen. 

       No s’oculta el xoc contra la immediata realitat, la que dictamina un TAC (XVI), i al davant s’alça un mur que pregona com “no existeix la felicitat” (XVII). Contra la por, però, hi haurà la paraula dita i escrita: “et pareixerà / que estàs sol, / però ets amb la teua obra” (XXI). 

     Alonso no sempre s’enganxa a les cites de Campos; també es deixa dur (XXIV-XXIX) per la reflexió, conscient de com la paraula demana eixamplar-se per plantar-li cara al temps que s’escapa. No defuig al·ludir als “braços de la parca” ni a com la vida trontolla “en la frontera / entre l’esperança i la desfeta” (XXIX). Les coses clares: la situació és extrema i tots dos ho saben, no calen versos que disfressen, tot al contrari. 

      I, per damunt de tot, hi ha la mà ampla, con un pa redó a la boca de la fleca, que acompanya el malalt acomboiant-lo amb l’amistat. Com la veu que li diu” Descansa, / recompon les teues forces. / Escolta, no estàs sol” (XXXIV). 

     A la fi, ens resta una remor que ens diu com el poeta Alonso no només es dirigia al poeta Campos. La sinceritat dels seus versos ens alerten que sempre aconsellem allò que ens convé a nosaltres; car, quan dialoguem, també ho fem amb nosaltres: el poeta, el bon poeta, sempre li parla a l’espill. 


PASQUAL MAS 
www.pasqualmas.com

martes, 16 de abril de 2019

Ejercicio 13. UN MUSEO SINGULAR


Escritura de un relato de menos de 200 palabras basado en uno de los siguientes cuadros del museo de Vilafamés de: 
Ricardo Bastid 
Andrés Cillero 
Hernández Mompó 
Traver Calzada 
Dolores Casanova 
Gabriel Cantalapiedra 
Teresa Cebrián 
Juana Francés 
María José Ricós 
Elvira Alfageme 
Bastid Peris 

 En valenciano o en castellano. 
 Fecha límite: jueves, 2 de mayo de 2019

Más información

jueves, 11 de abril de 2019

TALLER D’ESCRIPTURA CREATIVA: CONFERÈNCIA-ACTUACIÓ d’ ARTUR ÀLVAREZ

Títol: El cantautor i la poesia. Del poema a la cançó. 
Presentació del CD 
10 POETES CONTEMPORANIS del País Valencià. 

UNIVERSITAT JAUME I 

Dimarts, 16 d’abril de 2019 a les 18 h. Aula 1116.
ENTRADA LLIURE.



ARTUR ÀLVAREZ 
Artur Álvarez Boix va nàixer a Castelló de la Plana el 1957. És llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació, mestre (jubilat) d’Educació Primària, cantautor, compositor, poeta i altres menesters creatius. Sempre ha enfocat l’activitat creativa intentant aglutinar la música, la paraula i l’expressió plàstica en un tot harmònic. En l’actualitat són ja 12 CD’s editats. D'ells, al costat de discos personals en música i lletra (Deixa’m dibuixar-te un espai, Paisatges, Hores baixes…), ha dedicat gran part de la seua producció a musicar els nostres poetes (Castelló, triangulada plana, Pols del meu camí, A recer de la Mar, Entre versos i pinzells contemporanis, Bernat Artola i Miquel Peris a ritme de blues, 10 Poetes contemporanis del País Valencià...). 

Com a poeta, Artur Àlvarez ha publicat en la xarxa poemaris com Darrere les bambolines, Les Paraules Oblidades i Haikus. Té publicats en paper, Poemes i Microassajos de la Primera Llum del Dia (Autoeditat) i és coautor, amb poemes que complementen la narració, El temps de Niculina,de l’escriptora Isabel Marín, del llibre col·lectiu Ponts suspensius (Editorial ONADA). 

Al 2017, guanya amb el poemari Caragola el premi MIQUEL PERIS de poesia en els Premis de la Mar de Poesia 2017, coincidint amb el centenari del naixement de l’esmentat poeta. També col·labora en publicacions locals (premsa, llibres de gaites, revistes,…) amb articles de caire musical o filosòfic. Pertany a l’associació literària d’escriptors i escriptores de les comarques de nord del País Valencià, EL PONT, Cooperativa de Lletres. Habitualment escriu en el seu blog SINGLADURES on publica gran part de la producció literaria.


lunes, 8 de abril de 2019

Vicente Marco presenta su nueva novela en la Universitat Jaume I.



Presentación de la novela «La mujer geométrica» 
de Vicente Marco 

El novelista, dramaturgo, cuentista y profesor Vicente Marco presenta su nueva novela en el taller de escritura de la Universitat Jaume I.


Fecha: 11 de abril 2019 
Acto: Presentación de la novela «La mujer geométrica» de Vicente Marco. 
Lugar: Aula 1116. Facultad de Ciencias Humanas y Sociales. 
Hora: 18.00 horas 

Novelista, cuentista, dramaturgo y profesor de talleres de escritura creativa, ha publicado ocho novelas, dos recopilaciones de cuentos, dos obras teatrales y dos manuales de escritura. Sus obras teatrales han sido representadas en distintas ciudades españolas, en Santo Domingo y México. 

Como narrador y como dramaturgo ha obtenido más de cincuenta galardones literarios entre los que destacan, los premios Tiflos, Jaén y Valencia de novela, los premios Unamuno, Julio Cortázar, Alberto Lista, Huchas de oro, de cuento y el Fray Luis de León de teatro. 

En su novela La mujer geométrica, Sara, una mujer de mediana edad, descubre en el móvil de su hijo un mensaje que la aturde. De su lectura se desprende que Mario, de tan solo diecisiete años, mantiene una relación sentimental (¿o únicamente sexual?) con una mujer mucho mayor que él. Ese descubrimiento hace que Sara, contra la opinión de Humberto, su marido, intente contactar con esa desconocida para disuadirla de continuar con Mario. Lo que Sara ignora es que sus pesquisas la sumergirán en una inquietante espiral que hará saltar por los aires las convenciones de una vida marcada por la rutina y la ausencia de alicientes, para adentrarla en un sendero tan excitante como turbio... y peligroso. 

Vicente Marco, ha sido galardonado también por sus novelas Opera Magna o Los trenes de Pound

«Un narrador con experiencia y medios». Víctor García de la Concha.

sábado, 6 de abril de 2019

Ejercicio 12. EOLO



Escritura de un relato de menos de cien palabras, sin contar el título, que trate sobre la energía eólica.

Más información