Páginas

Curso 2016/17

lunes, 13 de enero de 2014

Una lectura de la poesia de Josep Porcar




Josep Porcar i Museros (Castelló, 1973) va començar la seua trajectòria poètica amb Del capvespre al matí (1991), Matèries encara (1991) i Oracles d’asfalt (1992). Tres poemaris premiats —com un presagi del que ve essent la seua trajectòria literària— que l’autor considera «poemaris de joventut plens d’intents». A continuació, l’autor castellonenc ha ofert cinc poemaris: Vint-i-dues mans de pintura, Crònica de l’ocupant, La culpa, Els estius Llambreig.
Vint-i-dues mans de pintura  (Denes, València, 1994) és un llibre bastit amb textos epistolars en els qual s’adreça a  una Ayora per passar compte de tot allò que ha sigut el no compliment del l’amor amb el poeta. Es tracta de poemes sobre la no realització però, per això mateix, plens d’un desig permanent encara que sense finalització que el frene. Des del principi, la voluntat de fer ús de la memòria per tal de recuperar l’embranzida amorosa que va generar l’amor es mostra patent en «Reminiscències», quan afirma que «vull escriure’t» per parlar de «la buidor d’un espai» que tot ho nega i en el qual sojorna l’estimada, o bé per instaurar la imatge especular d’aquesta estimada que retorna des de la memòria per brollar en el poema amb una veu que reverbera des del «¿paradís?» —així, amb interrogants, perquè no té ben clar si ho és o potser siga un infern; tan s’hi val—.
            Ayora és també un espai que ha quedat orfe i que en l’evocació s’intenta omplir ni que siga pel desig que el va engegar. Tanmateix, com afirma Manel Garcia Grau en l’«Epíleg», l’escriptura serveix a «curar i suturar les ferides produïdes pel cúmul d’absències, desconhorts i gaudiments, amb què ens ha sorprès la vida». L’intent serà continu i amb determinació —«ho faré l’estiu vinent / i l’altre i l’altre...»—, malgrat que el poeta manifeste la seguretat que «Tot serà debades / i no trobaré més que gentades amb artificis d’alegria / i vidres d’alcohol escampats pel quitrà i xicones / amb pits erectes i cuixes famolenques que em temptaran / els ulls i les mans que per tu vaig preservar.»
            Vint-i-dues mans de pintura consta de vint-i-dos poemes que volen amagar un temps que es vol deixar enrere. El record —l’escriptura— es vol oblidar; és a dir: es tracta de verbalitzar allò que no permet al poeta tirar endavant amb el dia a dia, la supervivència, i així superar el buit. Gairebé estem davant d’un exercici terapèutic.
            Tot i això, la voluntat de lluita manté l’alè passional brandant una esperança dallada, amb la seguretat d’un fracàs segur («no trobaré» i «inútilment») que provoca a causa del no-retorn de l’estimada, poemes desolats; i d’ací la constatació que assumeix el propi poeta tot demanant «que els déus em perdonen aquest poema tan cru», el qual intenta, a pesar de la presència del fracàs, parlar d’Ayora com «un proclamat deler de mots damunt de la taula». L’espera infructuosa es basteix amb records que reflecteixen l’absència: «aquets mísers espills, aquestes / paraules, per mi nafrades, que designaren, en la crueltat / d’una antiga ignorància, vint-i-dos llargs camins torts». En el fons de l’espill hi viu una memòria que abocada sobre la taula jugarà una basa necessària per sanar les ferides de l’amor.
            Després de la plasmació d’uns sentiments feridors d’amor inacabat, en Crònica de l’ocupant (Tres i Quatre, València, 1995), Josep Porcar ens ofereix una visió paral·lela de l’anterior , però, en aquest cas assistim a un desengany de caire existencial, el qual es fa palès en les tres parts d’un poemari —més narratiu que no el precedent— amb vocació de parèntesi mentre haja d’aparèixer la llum que conduirà els versos.
            En «Hores pàl·lides» proclama el temps d’una espera confusa, «morint, al capdavall, defugint crits d’alzina i desertes, vertebrat i sol·lícit a un no-res curull de zel i absència». Ancorat a una por «molt agra, una pena» que esdevé mort, tan viu com jo, una vida desesperançada» entre el «mar verd» i la «vida groga» com un suïcidi a ciutat de «Granyana» (Castelló). Tanmateix sap que ha canviat, que ha deixat enrere uns «anys, / que ja no parlen d’amor captiu ni de cendra»; es tracta, per tant, d’un dolor nou, evocat, que el «configura».
            En «Home en groc» busca el recer de la infantesa castellonenca però no pot defugir les preguntes sobre el pas del temps i com aquest tot ho atura: «Això som. / Homes grocs / sobre històries grogues, / llibres, versos, tot això, groga solitud». I després, tot assajant una mena de pudor afectiu retòric, pregunta davant l’espill: «Home groc /.../ dis-me la paraula obscura que la veu navega i mai no abandona» i condueix a una desolació a la qual s’enfronta perquè «se sap encara / esperança, semen i coratge».
            I a la tercera part, «Treballs de l’espera» —subtitulada «Carrers de Granyana»—, si en el primer poema sembla que s’encomane cap a una claudicació —«ara només podem callar»—, en realitat és un punt sobre el qual agafar impuls per escampar la boira i abocar la llum «sobre els ulls morts de l’espera». Entre contradiccions —«invicte i claudicant»— caldrà llançar-se al combat, emprendre el vol instal·lat en la innocència salvadora.
El següent poemari, La culpa (Tres i Quatre, València, 1998), és un dels llibres de la literatura catalana moderna de més profunditat i militància poètica. Dividit en tres parts, ve precedit d’un davantal d’intencions, a «Convivium», en què enumera els motius de «culpa» pels quals caldria demanar un «perdó» que ens ofereix amb interrogant pot ser per defugir la pàtina moral que arrossega.
Els «Salms de Josep», des dels seus proclamats «vint-i-tres anys» assumeix la veu juganera —com d’altres ocasions en la seua obra— amb la fonètica que proclama el gavell d’intencions —«crepuscle / primavere»— a què s’enfronta, i com la vida consisteix a vendre’s —«jo som una puta»— per sobreviure sense haver de penedir-se’n —«no vull redimir-me»— per escriure o inventar la realitat amb les paraules: «t’escric l’escena». A més, convoca el lector a compartir la percepció sobre allò que li ocorre, i el crida: «I és com tu, lector; / un temps d’espera, un crit i sempre / sempre una absència i, figuradament, / un silenci que calla. / I mata». Però Porcar no defuig d’autobiografiar-se —amb la falsedat que comporta el gènere—, a «Salm d’una mort renunciada», com eixe «que feia “versos-sepultures- / amors-cadàvers-celatges- / paratges-dones-quimeres- / muntanyes-cràters-cireres”, / i era un tant tràgic o sensible, / desmotivat i llosc, que això / li facilitava la publicació / de l’ànima que ara, per sempre, / ha perdut, no en un periòdic, / sinó en un poema tan fals / com la fel». Porcar també s’amaga rere el plural de tant en tant («Ara que ja tots som») però torna aviat al singular en assumir que «tinc la vida i l’amor / en números rojos».
En «Les sàtires de David» els poemes són més breus, menys reflexius, com pessics de realitat que demanen un apunt per escrit per ser desenvolupat més endavant. Ací es permet jocs de paraules (en «Profeta inútil»), peatges d’autoritats («la teua pobra, bruta, trista, dissortada carn»), joguets lingüístics (en «Mantis religiosa»), concordances ad sensum («la solitud són»).
I, en «De impura expiratione», tanca amb dos poemes que fan recompte d’allò que ha bastit la seua poètica, «les escriptures», que hom pot reunir, com la resta de la seua producció lírica, com una espera instal·lada en el dubte.
Els estius (DosPuntZero, Castelló, 2008) —primer poemari en català publicat per ser llegit a Internet que permet ser escoltat acompanyat d’imatges—  rau estructurat en quatre parts i suposa un punt de vista diferent dels anteriors, ja que ací es respira un cert optimisme —almenys un aire més fresc— a partir de l’observació de la bellesa humana; això sí, enfrontada a l’altra cara, diguem-ne, dramàtica del viure, amb què ha de batre’s el coure. En cap moment Porcar vol enganyar-nos; la seua sinceritat lírica ens mostra l’aparador de les delícies, però mai no ens oculta la tràgica convivència amb la destrucció i el mal.
En paraules de Vicent Usó (Mediterráneo, març de 2008), Els estius son «Versos que miren endins (“Podries deixar que el vent torne / a endur-se la veu de les paraules”) i versos que ho fan enfora (“Aquesta turista àuria, jacent / crucificada com si fos divendres sant”) i versos que fan explícita la ràbia pels bombardejos israelians a Palestina (“Els assassins han après a matar millor”) o per l’estultícia dels polítics valencians arran l’accident al metro de la capital del país (“De vegades, per accident, / l’escorxador s’esguita de sang”), versos també de dolor per la mort del poeta Manel Garcia Grau (“Amic, la vesprada / tova ens convida al res”)».
En «Històries verticals» no para esment a declarar-se turista accidental de la platja, temps en què, enlloc d’inflar-se la panxa de cerveses, aprofita per observar la fauna que omple el passeig marítim que gaudeix d’un parèntesi temporal que els aïlla de les notícies del món. Poema rere poema, aquesta part posa emparella dos mons —l’oci i els conflictes socials— entre els quals encara resta temps per la contemplació: «un desig cada badall». Ací trobem, també, «Postals de platja», format per XIX pomes breus amb sengles punts de vista sobre diverses activitats al voltant de platja i del dolce far niente (arena, sesta i visites).
En la segona part, «Illa d’aigua», se situa en primera persona davant de l’escenari de la vida —«tot panorama»— amidant el temps de l’estiu propici per l’escriptura, ja que aviat, proclama, «acabarà l’estiu, desapareixerà / el poema».
«Castells d’arena» mira cap enrere, cap a la necessitat de cercar eines en un mateix per tal d’entendre i traduir el món; d’ací tanta pregunta retòrica al principi i, malgrat això, la necessitat de fer camí sense girar la mirada d’allò més sinistre (Bush, Camps, Israel, Bagdad...) que administra la por des del poder.
I, en «Setembre» l’estiueig toca a la seua fi i el regrés imposa les rutines: retrobar-se amb la casa buida mentre s’escampa la tardor.
El seu darrer llibre, Llambreig (Tria, Barcelona,2013) rau dividit en tres parts. Es tracta d’un text molt narratiu, amb protagonisme de les metàfores i amb una voluntat manifesta d’ancorar les paraules a la geografia quotidiana de l’autor, ja dins del poema («pont de la via», «camí de la Donació»...), ja al final del poema per datar-lo i ubicar-lo («Platja de la Renegà», «Taxida», «Fredes»...)
En «Longitud d’ona» obre el poemari tot declarant  el motiu de l’escriptura del llibre, un trasbals als «trenta-nou» anys que l’ha deixat «despullat de tot» i l’ha enfonsat mentre cau ferit davant d’una realitat que, encara que de vegades filtrada per la televisió i pels periòdics (Haití), és un mur que s’aixeca i del qual, per no naufragar-hi, cal agafar-se a les arrels familiars («avis arrossers»), en sentit més aviat antropològic: les tradicions respectuoses amb la terra i el temps, i amb l’ésser humà.
En «Ranera», frement i actualitzada —«tardor de dos mil onze»— lectura de l’Apocalipsi en què surten a plaça els provocadors de la desfeta, s’assumeix la davallada sobre la qual caldrà transitar per fer-li forat des del nucli mateix. És també una invitació a fer pinya davant dels falsos predicadors —posem-hi «de l’austeritat»— que ens degollen els drets i ens encaixonen la raó: «a la llamborda ens ancoren»; almenys ho pretenen. La desolació en què s’ofega l’existència haurà de generar el seu renaixement com ho fa el tòpic fènix. Sobre els cadàvers, sobre les escombraries cal progressar: «mai no és tard» per agafar alè i empènyer la ranera, i «El darrer apocalipsi, en brèvola alenada, / finirà per imminència, avar de si mateix, / i florirà una primavera, i les gàbies s’obriran, / però el rossinyol, la cadernera, el llueret i l’oroneta / no seran deslliurats de la seua gran responsabilitat / de cantar —quina pena— per a fer-nos més feliços.»
I en «Empelts de llamp» l’heroi cau abatut, tatxada la llum, i li cal aprendre a veure’s com allò en què l’ha convertit la vida per tal de redimir-se amb les paraules. Conscient del perill, ha d’assumir el risc i la pèrdua. En tocar fons, el poeta encoratja i encamina l’heroi —«esmola la sageta, tiba l’arc, apunta / a l’adversari»—, ni que siga per un intent que potser acabe en fals, il·luminat per la lluna: un espill la llum del qual sempre trastoca amb ombres dures, caricaturitzadores. Davant de tota aquesta embranzida negra i estrangulant, aquest aixecar el cap amb la paraula a la mà serà la poètica de Josep Porcar: «dir el que vols dir sense haver de dir-ho tot».
La poètica de Josep Porcar se sustenta sobre poetes de tradició alemanya —Hölderlin, Rilke—, anglesa —Blake, Byron, —francesa —Baudelaire, Rimbaud—, italiana —Montale, Pasolini, Pavese, Quasimodo—, portuguesa —Pessoa, Saramago, a qui parafraseja en Llambreig: «de quina manera les paraules són / roses al roser»— i contemporània catalana —Manel Garcia Grau. Tanmateix, lluny de caure en una intel·lectualització buida de la realitat a partir dels sabers dels autors esmentats, gràcies a l’ús de mots planers («granota», «sèquia», «lluaret»...) que l’aproximen al seu entorn aconsegueix aplegar fàcilment al lector per transmetre-li el seu singular llenguatge poètic madur —ja des de Vint-i-dues mans de pintura—, clar i emocionant.
Arrossegat per la sonoritat del vers, de vegades juga amb recursos anafòrics i paral·lelístics als qual afegeix el recurs de la rima (de síl·laba i de paraula) inventant figures noves com en  «per esmolar-se les cames de pedra / per esmussar-se les dents de pedra / per agranar-se les ungles de pedra» de La culpa, i que també trobem en Els estius: «dels gats en contra / de la nit en contra». Així mateix el gust per la contradicció (de vegades gairebé gongorina: «No el llamp, / ni el tro que l’assevera, / sinó qui el sent / i l’empelta.»), l’oxímoron («la dura i dolça profunditat»), els diversos leitmotivs de les «libèl·lules», «l’espera», «la lluna»;  el simbolisme dels colors, sobretot el juanramonià «groc» —suïcidi, dolor— davant el «verd» o «blau» —vida—; i el predomini, front a la comparació, de la metàfora —accentuat en Llambreig—: «vidre d’alcohol» (Vint-i-dues...), «memòries de sal» (Crònica), «plor de pedra» (La culpa), «la nit són ovelles negres» (Llambreig).
Amb la lectura del cinc poemaris de Josep Porcar hem vist créixer un poeta que amplia el focus sentimental i experimental centrat en un principi en l’amor i obre la mirada cap al que l’envolta. No es tracta, però, de dues visions divergents; ans al contrari, tan davant l’amor com davant la societat es mostra encisat per tot allò que podria ser aprofitat, però rep respostes que el trasbalsen, que el fan caure i només en la paraula hi troba l’alè, el llambreig que extrau d’una mirada tramesa pels avantpassats que han construït la realitat amenaçada que l’envolta i per la qual haurà de lluitar per salvar-la i salvar-se.

PASQUAL MAS