L’atzar i el record
Vicent Penya
Insòlita memòria. Onada, Benicarló, 2017.
Vicent Penya és autor de les novel·les Helena (1995), La perseverança (2003) i Rama (2005), i del llibre de narracions Els somnis impossibles (1997). A més, destaca per la seua obra poètica, darrerament guardonada amb importants premis literaris.
Sovint, el record s’alimenta de situacions fortuïtes que ens fan recuperar moments que teníem per oblidats. Aleshores, l’atzar intervé per tal de ressituar-nos en un espai “històric” que pren vida i, en conseqüència, l’àmbit que va quedar amb alguna escletxa oberta o, simplement, mal tancada, reviu l’infortuni i la desolació que adés ens va corprendre. Aquest mecanisme mnemotècnic que esperona els accidents inesperats és el que aprofita Vicent Penya per situar els seus personatges en el punt exacte d’una tragèdia que, de vegades, no és més que la regurgitació d’un esdeveniment enterrat; val a dir: mal enterrat. Fins i tot quan la situació ingovernable es revesteix d’una mirada faceciosa, l’acció no defuig un rerefons de retret.
Per començar, un fet innocent, com és que la xicalla escarbe un formiguer, porta a un descobriment que tanca el cercle encetat anys enrere pel pare d’un dels xiquets. La història ensopega amb un final inesperat, el soterra de nou i, tanmateix la ferida del passat rau sagnant perquè es tracta d’una ocultació; és a dir, que caldrà esperar una altra casualitat per tal que d’una vegada la veritat es puga compensar amb els fets esdevinguts en el passat que constitueixen el testimoni que els certifiquen.
En “El bassal” es veu com amb l’evocació d’una atmosfera màgica els malguanys revel·lats —com en el relat anterior—, encara que envoltats pel misteri, no es fan més digeribles.
En “L’escenari” es posa de manifest una anècdota soluble que desencadena una fatalitat inabastable. La innocència d’un xiquet actor escolar, que no és conscient del que fa ni diu, sotmesa a la tensió d’haver de parlar en públic, porta la seua família a un desenllaç, con si es tractara de l’obra teatral que s’hi representa, inesperat.
En “Ianquis i vaquers”, amb un començament d’hipèrbole estellesiana —“En tot el Far West no hi havia un cowboy...—, assistim a un episodi que demostra com de seriosos són els jocs infantil, i com a certes edats la frontera entre la realitat i la ficció no existeix. El personatge manté una causa d’honor més enllà del joc, portant la situació a un estatus en el qual només un pare comprensiu pot arbitrar una solució justa que dignifique la honorabilitat del fill.
“Les mosques” ens interroguen, en un relat redó, sobre la casualitat, la revenja i la duplicitat de realitats i fets més enllà de l’incomprensible; tanmateix, no es tracta de cap relat de ciència ficció, ans al contrari: defugint un clima machadià —amb mosques incloses; és clar— els fets ens entretenen amb una imatge que a la fi serà reflex especular de la desgràcia.
“La campana” és una anècdota taurina que es recrea en les pors i les angoixes que susciten tant la part animal que assetja com la racional que no ens dóna treva davant una adversitat que ens té acorralats. “Pardals” desenvolupa una escena eròtica esmorteïda; mentre que en “La nina” el mateix tema sembla un comportament malaltís, el protagonista del qual es donarà temps al mateix temps que el lector de l’embolic en què ha anat a parar, condemnat a ser purificat pel foc.
“La confusió” és el relat més llarg del recull i ja en el títol desfà en aparença el misteri de l’esdeveniment i de les seues conseqüències. Un poderós flashback ilustra l’obertura del relat i després segueix cap a un desenllaç sorprenent en què la barreja temporal ens guarda un darrer pas com un dejà vu, semblant al del personatge protagonitzat per Nicholas Cage en la pel·lícula Next, dirida per Lee Tamahori.
Finalment, en “Les rates”, de nou jugant amb el temps, s’especula amb el que haguera ocorregut si els fets del passat hagueren partir d’un altre punt; si la protagonista haguera elegit un home enlloc d’un altre. En realitat, el dilema dóna peu a una provocació eròtica que amaga un projecte que la intervenció de les rates portarà a un final rocambolesc.
Com es pot veure, més d’una relació eròtica acaba censurada i, bé pel foc, l’obscuritat o qualsevol altre efecte sancionador les conductes que escapen a la “normalitat” de les relacions amoroses o a l’aprovació de les normes socials, no escapen a un final més o menys reprensiu. Aquest projecte amonestador —que va més enllà de les relacions eròtiques—, sovint es recolza en la presència d’animals (formigues, mosques, pardals, bous, rates) sotmesa a una tirania de les casualitats sospitosa d’amagar una certa causalitat correctora, docent i redreçant.
Els contes que ens presenta Vicent Penya, escrits amb una senzillesa que instal·la el narrador en el món d’una infància evocada o en el d’uns fets d’allò més habituals, tot i que sotmesos a un prisma una mica deformador, ens fan recuperar un temps instal·lat en la memòria que ara revivim amb la naturalitat com qui torna a veure una pel·lícula antiga. Per tant, no podem estalviar-nos de ressaltar com de gratificant resulta la senzillesa amb què son referides les anècdotes, i a com el llenguatge ens condueix sense estridències ni pellofes al moll d’uns fets, la profunditat dels quals allarga el plaer de la lectura.
PASQUAL MAS
