MARC PALLARÈS. Dimarts 20 de gener de 2015. A les 18.00 hores a la Llotja del Cànem.

El rerefons familiar en les novel·les de Marc Pallarès

Marc Pallarès (Barcelona, 1977) compagina la tasca de professor de Teoria i Història de l’Educació a l’UJI amb La d’ensenyament secundari. Amb Ulls verds (Columna) va guanyar el premi Fiter i Rosell de Tarragona en 2008  i amb Sí, podem? (Onada) el Ciutat de Palma de 2012. És una de les veus més interessants de la literatura catalana del moment.

En Ulls verds l’expectativa d’una vida a l’exili, a Veracruz, l’any 1939 és un projecte de desarrelament que van haver de viure molts espanyols. Abandonar el poble, creuar l’oceà i instal·lar-se en un país llunyà, tot i amb l’ajut d’antics veïns que el precediren, és un trasbals la narració del qual constitueix l’univers d’aqueta novel·la amb la qual Marc Pallarès va encetar la seua carrera literària.

            Aprendre una llengua i un ofici nous, encara que amb recolzament d’un familiar, comporta una nova manera de veure el món i d’enfrontar-se a un present sense massa futur. I encara així, caldrà lluitar amb l’asfixia que fereix la parella que enyora la seua filla, la qual cosa suposarà una nova prova que portarà els protagonistes a “establir una jerarquia diferent i cada cosa va ocupar un lloc nou” (141).

            La resta serà fer-se major, veure l’Espanya del “naranjito” des de lluny, escoltar la gent com un eco —com el del barber Hugo Valerio Tévez (151-154)— i albirar la possibilitat del regrés amb condicions desfavorables. La parella va marxar del poble quan “els fusells tenien més força que les paraules” (187) i hi haurà un moment en què s’imposarà tornar sense esperança/Esperança per tal d’aixecar el cap i formar una amistat que defineix com “família” (213), autèntic leitmotiv que Pallarès conrearà en la seua propera novel·la Sí, podem? on tampoc no s’estalvia d’esmentar el títol de la primera “ulls verds” (117) tot creant un lligam per a seguidors de l’escriptor.

Sí, podem? és una novel·la construïda amb personatges que decideixen tirar endavant malgrat les tragèdies i desavinences personals que els entrebanquen els camí. La mort d’una filla o el fracàs d’un matrimoni esperonen una narració fluïda que corre paral·lela a la vida, i que, rere els drames personals, deixa surar un rerefons de conflictivitat social i política que, tot i de manera tangencial, contamina el quefer del grup que s’interrelaciona en aquestes pàgines.

Tot i això, Pallarès ens prepara dos cops de timó que giravolten la quotidianitat de l’Aleix, un mestre interí i itinerant que treballa en un circ, i de la Marta, una divorciada que sospita de la seua nova parella, el Roger. A més, l’Aleix i la Marta són cosins, i és que aquesta és una novel·la de família en la qual els conflictes generacionals es reforcen amb postures polítiques diferents. “La família no t’oblida” (152), afirma un dels personatges, i és que l’àmbit dels personatges no escapa del nucli per més que aquest se sotmeta a sotracs feridors.

Amb un gust per la ironia —“És professora d’institut, però té bon gust” (15)—, la metàfora —“ball de bastons” (43)— i la comparació —“es deixava fer com un dofí domesticat” (19)—, la prosa de Pallarès és àgil i captivadora, i de la mateixa manera que en Ulls verds introdueix el castellà, no defuig els regionalismes a l’hora de caracteritzar la parla tortosina d’un dels personatges per tal d’atorgar-li més naturalitat.

Els personatges principals flueixen cap a una claudicació, quan hom n’està tip de caure i aixecar-se davant els cop de la vida. Com la decepció de Marta, que prové de xafarderies que en ser investigades revelen la desolació i l’obsessió amb què cadascú fa front a la realitat i que a la llarga afloraran en contrapunts que il·luminen la pàtina dels personatges amb noves expectatives; i no per novelles més encoratjadores.

En un final de “desglaç” es fonen les trames, els problemes i fins i tot les frustracions amb la naturalitat amb què s’accepten les derrotes; sobretot si aquestes comporten refer-se’n amb dignitat; això sí, a les butxaques.

Amb aquestes novel·les, Marc Pallarès no fa més que allistar-nos a una manera de contar en què les relacions personals i familiars són puntals que recolzen el viure, però que també fan figa i llavors és la unió dels elements els que salven la situació. No es tracta, però, d’una defensa ideològica del nucli familiar com taula de salvació social; és més la conseqüència d’un model propi de països llatins en el qual la família assumeix problemes (vellesa, assistència al dol, atur...) que en d’altres cultures formen part dels ajuts estatals. De la parella que pot amb gairebé tot d’Ulls verds passem al fracàs de la de Marta en Sí, podem? i a com construir-ne una de nova. I al voltant, tietes, cosins, germans tot brandant una auxiliaridad que acompanya els revolts que protagonitzen els personatges principals. Tots caminen ensems folrant un argument en el qual els protagonistes sempre tenen qui es faja costat.

PASQUAL MAS