Nel·lo Navarro: relats amb lletres de metralla. Una lectura de Les mans.
En “El duel” les descripcions
dels carrers i diversos indrets de la zona fan de retardant fins que assolim el
veritable motiu de l’enfrontament que va a aportar-se a cap; a més, el contingut
d’un saquet catalitza la tensió amb un ingredient de curiositat que encega el
lector. Més endavant, quan hom preveu un desenllaç anti-climàtic, una darrera
jugada catapulta el ressò per al qual ja ens ha preparat Nel·lo Navarro,
sobretot en fer coincidir la contraposició de la toponímia casolana amb
l’africana (Gurugú) que, a la fi, serà determinant pel desenvolupament dels
fets, els quals, per un esdeveniment ocorregut a l’Àfrica determina el quefer
pobletà com un retruc de l’anomenat efecte papallona.
En “El primer
mort” concentra la visió en un punt urbà, el nom del qual no sols ubica
geogràficament, sinó temporal —“Plaça de Pablo Iglesias”— i, fins i tot,
històric com hom pot comprovar. Les contradiccions del moment (patents en
l’acabament del pregó) ens preparen per a l’inevitable, el foc que reviscola
com un fènix mortal, tot vencent la pluja estiuenca, la ira davant la vergonya,
l’escarni davant la raó.
En “Les mans”
són les extremitats superiors d’una infermera i les del milicià ferit les que
exerceixen d’un contrapunt que es revelarà tan fals com els peus del soldat, i
tot perquè un deliri febrós porta el malalt de l’avenc eròtic al desencant
fúnebre.
En “Bel canto”
és una carta d’un periodista a la seua filla que li conta com passa la guerra,
com per un poble que dóna l’esquena al terror amb solfa i cançons.
En “Crac! Crac!
Crac!” l’onomatopeia del trencament de la terrissa simbolitza l’esmicolament de
la legalitat de la República i com l’Exèrcit de Galícia avança cap a València.
El relat participa d’una tècnica catafòrica que llança el lector a conèixer la
resolució de l’acció molt abans que s’esdevinguen els fets que la causaran.
Però això no li resta frescor, ja que els motius que faran girar l’acció no
afloren fins els darrers paràgrafs.
En “El tauró”
Nel·lo Navarro narra el camí de l’exili d’un pintor sense sort que, a París,
renega del seu passat i del seu nom en diverses ocasions per tirar endavant en
una ciutat ocupada pels nazis. Serà en aquest ambient on evolucionarà i acabarà
com un esqual esbroncant de l’escenari, o potser no.
En “La platja”,
una escena familiar entre iaio i néta esperona un flashback que evoca la
guerra.
I, finalment, en
“Els cinc crits” assaja un efecte polifònic en què aflueixen les reaccions
d’uns veïns del poble davant un fet excepcional.
En resum, Nel·lo
Navarro demostra en aquest relats bona part del seu art de narrar, en aquesta
ocasió centrat en històries emmarcades en els anys de la Guerra Civil, tema del
qual n’és gran coneixedor, tant pel seus estudis sobre la indústria bèl·lica
com per l’elaboració del corpus de municions emprades en l’esmentat conflicte.
Les seus narracions recuperen la vida quotidiana, els menjars, els jocs, els
oficis, els malnoms per tal de reproduir una atmosfera que es veurà agredida i
feta miques a causa de la guerra del 36. Assistim, per tant, a un món que
boqueja davant la seua desaparició i ens aplega gràcies a un seguit d’imatges
que ens traslladen a un passar amb un futur segrestat.
PASQUAL MAS
No hay comentarios:
Publicar un comentario