Invitació a la lectura de La ciutat dels dies de Lluís Meseguer (València, Denes, 2015)
Parlar d'aquest llibre de Lluís Meseguer m'obliga a reflexionar sobre el sentit de les columnes de periòdic, a les quals he estat lligat durant anys, i constitueixen una mena de talaies des de les quals veure, més enllà del que els ulls permeten, què s'esdevé. El columnista mira, però, a més, conta el que veu per treure'ls el vel als que no són capaços d'adonar-se de com són conduïts dia a dia a l'escorxador de l'anihilació. Per tant, l’escriptor d’articles d’opinió més o menys verticals sosté una tasca fonamentada en oferir un punt de vista que alliberarà de la ignorància els pocs lectors que avui encara queden. I per això, perquè ens ofereix la seua “única” manera de comprendre la realitat, els que seguim assedegats de curiositat les seues paraules, ens acostem a l'arbre l'ombra del qual més ens plau; és a dir, ens decantem per una o d'altra ploma i ens fem seguidors d'una o d'altra columna amb fidelitat filial, com deixebles que esperen les declaracions del mestre amb puntualitat hebdomadària.
Però, compte! Quan les columnes no són més que aus de corral que ponen els ous a qui les paga, aleshores només reflecteixen la imatge dels ulls de la ideologia que més les engreixa i ensabona, i el gènere ens resulta una pilera de paraules de corrupta pellerofa. Tanmateix, quan la veu del columnista brolla lliure i arrela en una informació intel·lectual sòlida i sap apropar-se al carrer, llavors hom té la sort de gaudir d'un text en què tot i la necessària parcialitat en l'exposició dels fets, s'escolta l'eco de la recerca d'una veritat a la qual només és pot arribar amb la penetració del llenguatge literari.
En una columna no es dissimula per aparentar la imparcialitat de la notícia com en un tele-noticiari; el columnista es llança a pit obert sobre els fets i els interpreta com un sacerdot el déu del qual és la paraula. Per això, la lectura de La ciutat dels dies de Lluís Meseguer és un plaer de successives porcions que ens ofereix una visió atomitzada de l'home, del seu entorn, del ciutadà i de la seua deriva concèntrica al voltant del mosquer en què s'ofega.
Serà difícil no reconèixer-se en l'espill d'alguna d'aquestes 136 columnes, una tria de les 563 aparegudes entre gener de 1998 i novembre de 2014 al Levante. I és que aquesta gimnàstica de les neurones li permet a Lluís Meseguer ironitzar, parangonar o tot simplement comentar la gran munió de temes que, amb una certa benevolència hom pot agrupar en diversos apartats, com ara els viatges (Califòrnia, Argentina…), les ciutats (La Havana, San Juan de Cuyo, Nova York, Berlín, Herbers…), els escriptors (Joan Brossa, Vicent Ventura, Manel Garcia Grau, Albert Camus…), els intel·lectuals —amb regust d'obituari— (Arcadi Garcia, Francesc esteva, Miquel Batllori, Sergi Beser…), els llibres (Il barone rampante…), o —a mena de calaix de sastre—, de temes variats (el mil·lenni, la publicitat, la pàtria, la marxa Radetzky, la carmanyola, l'himne regional, l'omnipresent música, els neologismes, els premis literaris…). I és precisament l'amplitud temàtica la que, gràcies a les particularitats perspectivistes de l'escriptura mesegueriana, conforma una unitat policroma que posa sobre el tapet les relacions dels humans amb la polis. La ciutat no és un lloc en el qual hom hi viu, sinó una manera de viure en la qual els «productes» de la societat ocupen la primera fila dels quefers i dels problemes de tots els dies, d'ací el títol. I és a causa d'aquesta fructífera xarxa ocel·lada que paga la pena llegir aquest darrer llibre del professor Lluís Meseguer que ha publicat l'editorial valenciana Denes. Animeu-vos!
PASQUAL MAS
No hay comentarios:
Publicar un comentario