Paraules per a nedar sobre l’adversitat
Aina Garcia Carbó (Castelló, 1993) en a penes quatre o cinc anys ha esdevingut una veu essencial dins la poesia catalana de País Valencià. Amb els dos llibres que comentem més avall s’ha endinsat en el llenguatge poètic per tal de trobar-se i saber-se entendre.
Presidenta de la Cooperativa de Lletres El Pont, demostra a més el seu compromís amb l’entorn humà en formar part de diverses associacions i entitats social.
El primer poemari d’Aina Garcia Carbó —Rere la paraula (Onada, Benicarló, 2015)— és un llibre arborescent que va anar creixent tot acompanyant diverses etapes vivencials de la poetessa castellonenca. Com ella afirma, “és una compilació dels poemes que he anat escrivint d’acord amb les etapes vitals que he anat passant”; una d’aquest és un veritable tràngol, la pèrdua de son pare, el poeta Manel Garcia Grau. Potser per això, Aina Garcia Carbó es deixa portar de la mà del cap de la saga poètica i encapçala cadascuna de les seccions poemàtiques amb una cita d’ell que la guia, sobretot quan l’escriptura és una necessitat per tirar endavant. Tanmateix, la llenca terapèutica que fa créixer el poemari roman ben dissolta i dóna pas a una veu que es va formant, que pren cos i que pren el testimoni de son pare:
“No sé com ho fas,
a través de mi,
no vols que el reclam bell
de l’olor de cada lletra
es perda.”
El poemari està dividit en tres parts, “Alba”, “Migdia” i “Crepuscle”, la primera i la tercera amb el mateix nombre de poemes, fent de la part central un eix que serà també on residirà el dubte que, lluny d’abatre-la, l’empentarà pel camí de la poesia.
La primera part obre una via il·luminativa laica de la mà d’un anti-Virgili que la guia cap a la paraula la qual haurà de guanyar-li la partida —el poema— per tal de conèixer-se, d’amidar la sima de la seua davallada i sospesar el camí de salvació ; d’ací que comence amb un poema titulat “A les fosques”. En aquesta secció es fa palesa una certa ràbia concentrada en preguntes, les respostes de les quals són uns versos sentenciosos sota epígrafs contundents i negatius (“Calfred”, “A les fosques”, “Allau de nit”, “...allà lluny”). D’altra banda, en les paraules traspua la plena consciència del que li ha passat a la poetessa i la certesa de saber com eixir d’un pou, de saber que, com l’al·ludida Penèlope, cal no perdre l’esperança i decidir-se per la sendera òptima amb la seguretat de ser acompanyada més enllà de la presència física:
“és llavors, quan sé que estàs amb mi,
és llavors, quan sé que penso amb tu,
és llavors, quan sé
que la teua presència és en cada cantó de casa.”
A “Migdia” s’incideix en la necessitat de deixar passar el temps:
“Un altre dia passa,
i la vida també.
Però tu
ressegueixes allí,
sense saber ben bé per què,”
Cal aprendre a respirar amb la remor de les absències que imposen el dolor davant del qual hom no pot caure si vol seguir un curs natural que l’allibere de la càrrega feixuga que la fa anar amb el cap cot i, per això, es refusa contra el posar que l’endogala.
“No puc anar, jo,
amb la cara tan baixa i plorant.”
A “Crepuscle” pregona la definitiva “raó de viure” gaudint dels dies regalats pel futur, surant per “damunt la vida”, nedant sobre l’adversitat agafada al tronc salvador de les paraules, com deixa entendre a “Omnipresències”. Aina Garcia Carbó es mostra conscient de la necessitat d’acumular força i orgull per sobreviure a les sotragades del destí, tirant mà dels llibres (“Vellut dolç”) amb els qual dialogar, llibres que esdevenen “adrenalina / en esta pur” i que la fan admetre que està aprenent a navegar per un oceà; en paraules de la poetessa, “està formant-me” per tal de sentir-se “preparada pel demà”.
I tot aquest desfici de viaranys ens porta al segon poemari d’Aina Garcia Carbó, El cor heretge (Bromera, Alzira, 2019), en què la poetessa, amb la saviesa justa a les butxaques, doblega l’existència adherida a un salvavides bastit de paraules i de bonhomia. Només amb les cites que encapçalen el segon poemari d’Aina Garcia Carbó ja es marca el vector moral que regirà el missatge poètic, guiat, una vegada més, per les paraules de son pare. Es tracta de seguir uns passos arrelats en la dignitat amb l’esperança d’arribar a un nord “verd” de compromís vital (del qual forma part el llenguatge) i, com no, social.
El garbuix aflora convertit en una actitud que cerca fer de ser un corretja transmissora que es concreta als dos poemes que fan de pòrtic —“Llibertat” i “Assumpció”— en els qual declara acceptar el passat per tirar endavant amb el projecte que la farà créixer:
“Soc present i futur,
llur possessió i tinença de ningú més
que jo mateixa”.
El poemari El cor heretge rau dividit en quatre parts. En la primera —“Set i desfici”— assumeix l’actitud de plantar-li cara a la fosca, als complots, a la bèstia i, amb decisió, combatre’ls amb la paraula —“cor de la síl·laba”—: “per totes les respostes que mai no sabré, / per rebel·lió, per causa, per bastida”. Escriu sense adonar-se del risc que suposa fer-ho “amb la veu oberta i justa”, tot i que enfortida per saber-se animada per eixe “cor heretge” que es revolta davant la injustícia. La veu poètica se sent bandejada, “vexada / per no detestar la pronúncia i no sotmetre’m”, diu, i lluita contra els entrebancs per trobar la llum:
“La paraula serà esclavatge i alliberament,
humiliació i pàtria,
salvatge i dúctil, fèrtil i rebel,
i ens sostindré.”
La segona part —“Causa oberta”— s’inicia amb la formulació de preguntes que busquen una resposta que no arriba. La qüestió es multiplica en els set pecats capitals —tret de l’avarícia—, el nom dels quals dóna títol a alguns poemes d’aquesta secció. L’observació esdevé inquietud i reflexió sobre el que es té al davant, la qual cosa genera dubtes, inseguretats, lluites que cerquen la certesa d’allò quotidià:
“el plat servit a taula,
el tast, l’olor del vi,
la recepta i el paladar,
el gust i el desfici,
el record i la lectura.”
En la tercera part —“Pel deliri i la impaciència”— es dirigeix a la paraula per demanar-li aixopluc i invocanr per tal de definir-se. En aquesta pirueta metaliterària s’evidencia la necessitat del llenguatge per tal de saber, en resoldre la paradoxa, allò que sosté la persona i el seu pensament, d’ací que es diga:
“Jo a això
li dic només vida,
o poema o desperta,
o trajecte o viarany,
o ombra o parany,
o heretgia o certesa.”
És aquesta “o” la que, a la manera d’Aleixandre, esdevé “copulativa”, i la que també als poemes següents serveix per reblar allò que defineix, en aquests casos, la paraula i/o la poetessa.
Finalment, en “Al batec convuls” pregona la voluntat de progressar amb el cor com a rem. Els poemes s’omplen d’imatges que remeten al camí (“sender”, “brúixola”, “profunditat”, “mar endins”, “corrents”, “viatge”, “nau”...) a la recerca d’un refugi futur instal·lat en el silenci, però es tracta d’un silenci vital, habitat pel verb que evita la claudicació i s’imposa a l’adversitat.
Tenim, per tant, amb aquests dos llibres de poemes a la mà, una veu que s’obre camí amb força dins del panorama poètic valencià, una mica orfe de positures poètiques que es deixen la pell en la defensa del llenguatge i del camí que ens toca recórrer en la vida, batzegades, trasbals i entrebancs inclosos. Amb Aina Garcia Carbó s’assegura un perfil existencial que no abandona l’ésser humà amb distraccions inútils, sinó que sap de les seues debilitats i, sobretot, coneix les eines amb les quals combatre l’abandó; unes eines amb les quals tenim a l’abast la possibilitat de sobreviure amb una dignitat a l’alçada de la consciència humana.
PASQUAL MAS
No hay comentarios:
Publicar un comentario