JOAN ANDRÉS SORRIBES.

Recórrer la carretera que condueix a Vistabella és, al mateix temps que dibuixar-la, enfilar sucesos, els vestigis dels quals, encara guarda el Maestrat. Dins dels records adquirits, com fites de calç entre l’herba, està la novel·la sobre la primera guerra carlista, La creu de Cabrera de Joan Andrés Sorribes.

Com més tancada és la corba, major és l'eco d'algunes paraules.

L'escriptor diu: “Comunicar el passat és allò que fa a l'home, home”. Per això, perquè ningú es perda durant el trajecte, ha conduït a molts fins a ací, i els transmet les claus per a apreciar tots els significats del paisatge. Aquesta saviesa és el resultat del seus viatges al territori on viuen els personatges que crea, rescata o les dues coses alhora.

Per això en els seus textos es passeja disfressat per Forcall, Llucena o Torre de Foios però no ara, mentre jo conduïsc cap al fred, sinó quan el Mediterrani banyava el segle III A. de C. Amb els seus tràfecs, les seues anades i tornades des d'aquesta època a les anteriors, mai es fa notar la seua labor de documentació; es torna invisible i mira indestriablement com a antropòleg  i com a historiador, sense ser vist.

Per açò també a Vallibona les pedres són altaveus minerals, que difonen Noverint universi. La seua èpica tan agraïda demostra que l'autèntica pesta és l'oblit previ i subsegüent a l'extinció d'un poble.

En el traçat, les carreteres apareixen en la intermitència, només existeixen quan es transiten, quan es lligen a les novel·les de Joan Andrés Sorribes, i s'esborren de la mateixa manera que desapareixen els cables i la senyalització de la via. Només els pobles  esperen sense pressa, canvia la seua extensió però no el seu nucli.

Aquestes novel·les són vehicles de transport a altres temps igualment reals i nostres. Per açò ens encarrega que acabem el seu llibre, que el completem, que els fem dir a les pàgines allò que les seues pautes suggereixen.

Somriguem davant la certesa, sempre sospitada sobre l'heroi, definit magistralmente com “aquell que no ha pogut fugir a temps” o que “ha escapat amb vida només per casualitat”. Ens recorda que la iconoclastia i la desmitificació són sempre necessàries per a captar l’hàlit humà, però que al mateix temps, cal considerar la possibilitat  sobrenatural com un factor més.

En les seues recreacions registra els costums, les vestimentes, que  resultaran inevitablement exòtiques a algú, en algun lloc i en algun moment.

Ara que arribe a Vistabella, pense que Joan ens fa creure que està ací, a Benicàssim o a Castelló, amb nosaltres, però que tal vegada provinga de dos segles més enllà del temps, perquè igual dóna el passat que el futur, quan la matèria objecte de consideració és la més fragil i prodigiosa: l’ésser humà.

Sempre hi haurà una altra mirada i parlarem de tu: “sia de tots sabut” que agraïm la teua rigorosa amenitat.

Rosario Raro.