El laberint de Pouet
Manel Alonso és una de les veus més
sinceres, nobles i clares de la literatura valenciana actual. Tant en poesia com
en prosa, el seu llenguatge proper arriba al lector amb la distància exacta que
separa la realitat del món creat de Pouet, pura mitologia popular. Amb novel·les
i reculls de contes com El carrer dels
bonsais o El somriure de la pena
ens ha mostrat tota aquesta menja literària de la qual L’ombra del bou (Neopàtria, 2016) n’és la darrera cala.
Retornar
a Manel Alonso, a la seua escriptura tan propera i punyent, tan evocadora,
esdevé des de les primeres línies el plaer de recuperar un món compartit que
ens espera en cada fulla. I aquest univers, bastit amb atmosfera d’història
contada al caliu de la llar, no és cap altre que el d’un anecdotari que, en
aquest cas, es concreta en una festa de carrer com és veure passar el bou, eixe
animal present en la nostra civilització des del Gilgamesh i, més proper, a Creta o ja més recent en diversos pobles
de la Mediterrània. Tanmateix, avui es tracta d’un tema pervertit per la pròpia
tauromàquia que ha ocultat bona part d’allò de folklòric i d’universal de què
constava, d’allò de tradicional, de sacrifici i de festa. Tant és així, que un
dels símbols del nostre suprapaís és el bou; el d'una marca de begudes
alcohòliques —com també amb el Sandeman portuguès—, però bou a la fi. Ens
movem, per tant, en contradiccions, com moltes de les que em calia vèncer per
explicar l’espectacle teatral Déus o
bèsties de Xarxa Teatre. Doncs sí, bou no sempre és tauromàquia i cós; és símbol,
és memòria i, sobretot, fascinació. Fora de polèmiques, el bou ens pertany i,
com l’ombra, sempre el portem enganxat. No és, per això, mala imatge la que ens
ofereix Manel Alonso amb el títol del seu darrer llibre: L’ombra del bou.
Els relats d’aquest volum “escarben” rere la
virtualitat emblemàtica que hem heretat per trobar l’animal. Com afirma Alonso
en el primer relat, “el mite... tergiversa en part el que és l’animal”, i no
deixa veure la bèstia dintre del laberint urbà, no el minoic, sinó el de
qualsevol ciutat nostrada, ací representada per Pouet, el territori de la
ficció de l’escriptor de Puçol.
Amb un llenguatge proper i senzill, els relats de
Manel Alonso ens introdueixen en un món del passat (com el de “Generoso”), però
també en moments d’ara en què el pas del bou atura tota activitat —ni que siga
fer xocolata— per guanyar-li el protagonisme a la festa i al dia.
Tenim a l’abast, un reguitzell de relats de
mitologia popular inspirada en l’afició pel bou de carrer, l’eco de la qual
corre de boca a orella en més d’un poble valencià; ja que amb noms de ciutats i
carrers diferents, moltes d’aquestes històries han “succeït” arreu de la
geografia de l’Horta de València. Qui no en té una, d’anècdota, com les que ens
conta Manel Alonso? Fins i tot l’haurem protagonitzada a poc que ens hagem
deixat caure per les festes de qualsevol poble valencià.
El narrador també és conscient que el material que
ens relata en aquestes vint-i-set històries, de vegades, forma part d’una esfera
que en alguns llocs ha deixat d’existir, però també sap que les tradicions, “si
no evolucionen és millor que desapareguen”. Com hom afirma en la contraportada
“el present i el passat es donen la mà”.
PASQUAL MAS
No hay comentarios:
Publicar un comentario