DIMARTS 6 DE NOVEMBRE
Poemari per a ociosos
Manel
Pitarch
Premi
Ibn Hazm,
Bromera,
Alzira, 2017.
Després
de Trajectes de desencís (Premi
Jacint Verdaguer, 2003) i de Primavera
entre les runes (Premi Marc Granell, 2015), aquest Poemari per a ociosos constitueix un pas molt important dins la
trajectòria poètica del professor i poeta de Vila-real Manel Pitarch Font.
Poemari
per a ociosos és un llibre de títol amb ressò fusterià (Diccionari per a ociosos) —cosa que
rebla en cada encapçalament de secció amb una cita de l’intel·lectual de Sueca—
emmarcat per un pròleg i un epíleg que abracen quatre seccions amb un nombre
irregular de poemes en cadascuna. ¿com no sospitar que Fuster fa com Virgili en
l’obra de Dant? Pitarch recolza el seu missatge en nombroses referències
culturalistes bé de caire mitològic (Atalanta, Tànatos, Leteu...), bé de caire
hermenèutic amb referències lingüístiques (el verb, els fonemes...), retòriques
(sinestèsies...), semiòtiques (signes...) i enciclopèdiques, com ara l’apartat
inspirat en Hesíode i les edats de l’home explicitades pel poeta grec en Els treballs i el dies.
Al pòrtic, a mena d’advertència per a
caminants, constata com la tossuderia del present cancel·la el vol dels somnis
que ens catapulten cap al futur.
La primera part, “Edificis de paper”, és una poètica en què el protagonisme
de les paraules avalen la vida, són vida mateix; més enllà del que designen,
com si li atorgaren un efecte màgic que fera que, en ser pronunciades, es
creara davant nostre allò que tot just hem anomenat, i així, el vers és
“efímera font de vida”. El “paper, / permeable als sentits”, dóna llum, per
tant, al descobriment de la realitat. També hi troba una voluntat d’alliberar
el poema de fal·làcies i de centrar-se en els símbols i en les metàfores que
nodreixen el llenguatge literari.
En “Galeria de vestigis”, Pitarch
s’endinsa en el record per evocar el solatge fructífer que sosté la memòria i
esdevé poema: “hi ha un llibre món, una vida poema”. Els títols dels poemes
presenten sempre un aclariment en què la conjunció “o”, desproveïda de la seua
funció disjuntiva, és més aviat una glossa del que predica, diguem-ne, el
titular; per exemple: “La casa vella (o flaixos d’infantesa)”. Sobre els textos
d’aquesta part, flota el propòsit de no oblidar (la infantesa, els jocs, les
cases...) i, fins i tot, hi ha lloc per la vindicació, com a “El poble al
carrer”, on hi ha cabuda per a la indignació, la llibertat d’expressió i els
llocs de treball que delera la joventut.
“Trinxera d’orquídies” se centra en
l’amor i en la seua carnalitat que fa vibrar els cossos, que convida a la
música del coit (“concert íntim”).
En “El llegat d’Hesíode” proclama una
vida assedegada de vivències que naix en la infantesa, fonament del futur i
descobriment de la vida. Però també hi ha espai —tot entrant en una subsecció
quevedesca que recorda el sonet “Amor constante más allá de la muerte”— per al
camí recorregut en “l’avi”, amb el seu “cos empeltat a la cadira”. I és que el
temps, com una màxima de Sèneca, tot ho dalla i “el vestit femení de fíbula / serà
demà tela de mortalla”. Tanmateix, la poesia pot anar més enllà, i vet ací “el
litigi metafòric de l’art contra la voluntat d’Omega”.
Finalment, en “Epíleg” és, en
realitat, una porta que s’obre al més enllà gràcies a l’escriptura, un
veritable “antídot”.
En conjunt, Poemari per a ociosos és una invitació a endinsar-se en la poètica
de Manel Pitarch i a sospesar l’escandall de la seua profunditat literària a
través d’un recorregut de paraules mesurades, que brollen del record i
l’experiència del camí vivencial recorregut pel poeta.
PASQUAL MAS
No hay comentarios:
Publicar un comentario