Pliegos volantes

El soroll corromput de la fúria

Jordi Colonques (Vila-real, 1976) és autor de les novel·les Tothom sap que dos i dos fan quatre (1999), El ventre (2002), Sang i fetge (2002) i Món animal (2011), amb la qual va guanyar el Premi Ciutat de Puçol de l’any precedent. Món animal és una història contada amb humor reflexiu i negre sobre la fina línia que separa la conducta humana de la d’éssers menys evolucionats.

Món animal de Jordi Colonques és una obra amb voluntat coral que dosifica la trama des d’un començament alentit que s’escampa com una taca d’oli fins una cataracta d’esdeveniments que arrosseguen el lector cap a un final governat per la lògica d’un enze de caracterització untosa i rebutjable al servei d’una conxorxa de sers marginals inspirats, entre d’altres motius, per un satanisme postís. Ludòpates (de bingo o de jocs de consola), beates, internautes, pornostars, activistes anti-sistema, i un seguit de conductes frontereres i al mateix temps casolanes i familiars, són les veus que s’encarreguen de bastir un discurs humorístics inspirat en el recurs més evident de la comèdia, el de situar el lector per damunt dels personatges, la qual cosa provoca la burla i la rialla.

A partir de dos línies paral·leles ¾ el desfici del malfeiner Gus i el descobriment d’un cadàver¾ extretes del conjunt de vides que s’hi creuen, la prosa s’alimenta de descripcions naturalistes, gairebé forenses, per tal d’enllepolir la lectura amb unes paraules que, si hi cal, no dubten a baixar al terreny de l’escatologia o a escalar la precisió exquisida del sentiments. Històries policíaques i d’humor negre donen pas a una prosa rica i acurada que també trau partit de la fraseologia popular amb mesura i equilibri.

El món animal no només ve determinat per una munió de vida, sinó també per la presència de la mort, i és en aquest terreny en el qual Jordi Colonques trau partir de les escenes més bròfegues. Però, sobretot, «Món animal» és un parc zoològic de nova factura en què els animals campen en llibertat en un indret instal·lat en la capçalera d’un riu d’ubicació valenciana. O potser el parc és l’altra cara de l’espill d’un barri de la mateixa ciutat que l’autor podria empadronar a Benimaclet. Així que les reaccions de veïnatge del microcosmos d’un barri serveixen d’argument per a un entremaliat de relacions que suren entre la fatalitat i un esdevenir tan natural com la mort. És gràcies a una dotzena llarga de personatges que apareix al voltant, en principi, del cadàver mutilat de l’ucraïnès Yaroslav Mijailovic, que es trenca la seguida consuetudinària i s’instal·la la novel·la en el terreny d’una ficció policíaca, les pistes i el protagonisme de la qual es reparteixen entre persones i animals: Faustí, aliment de la seua pròpia collita de llombrius; Amàlia, condemnada a l’espera; Serafí, mort per un mal vent; Lluïsa, mare del personatge més destacat, Gus, veritable nexe de les diverses trames que s’acabdillen en la narració; Tomàs, un carnisser de Mercadona; Samantha, una peixatera del mateix supermercat; Mateu, un carregador de carn de passat fosc i cinematogràfic; Batiste, víctima estocada; Manuel, que beu del sacrifici que enceta; Elena, divorciada d’un maltractador; Armand Bustos, operador de càmera; Esperança, que posa la fe en el bingo; Domènec, mendicant que sempre troba més carn de la que no esperava... i dos gossos, un goril·la, una colla de micos...

Així, doncs, el barri i el parc zoològic són els dos espais que es complementen especularment. De fet, no són poques les ocasions en què les accions dels humans són descrites com si les dugueren a terme els animals: des de portar-se el menjar al pap a la brutalitat d’un marit o a la musculosa empenta sexual. És per això que el que en un principi s’obri com a obra deliberadament inscrita en un gènere narratiu determinat, aprofita per esdevenir una novel·la amb projecció social, proveïda de contingut moral y amb un manual de supervivència inclòs: brutal.

PASQUAL MAS I USÓ